e-Tertúlia

Antoni Flos Bassols La guerra de l’energia.
Tertúlia de la Secció d’Economia, 12 d’abril 2010

Josep Maria Carreras introdueix el conferenciant:

Antoni Flos, economista, amb estudis posteriors a la Universitat de Stanford, Califòrnia. Ha estat Secretari General Tècnic i Secretari d’Estat de Defensa 1984-1995. Ha estat membre del Consell de Telefònica, l’INI, l’INH, Santa Barbara, etc. El 1978 és coautor de “L’industria a Catalunya”, junt amb C. Gasòliba i N. Serra. Varies publicacions a revistes com “Ciutat i territori”, on a 1970 publica”Bancs de dades urbans”, entre altres. Actualment és Director d’Assumptes Corporatius Internacionals de Gas Natural.

Antoni Flos comença per enumerar tres tipus de conflictes a la titulada “guerra de l’energia”:

A.- Conflictes amb intervenció militar per fer-se amb els recursos energètics.

B.- Aprofitament d’un marc de conflictes existents per facilitar a les empreses energètiques l’explotació de recursos naturals en aquests països. És el cas dels països de la franja central africana com Nigèria o Sudan.

C.- Conflictes en zones d’interès geoestratègic amb tensions on el fet de tenir recursos energètics o de ser països de trànsit afavoreix aquestes tensions. És el cas de determinats països de l’entorn del Caspi.

A. Pel que fa als conflictes amb intervenció militar:

El cas que s’agafa és el d’Irak.

En la seva realitat i el seu substrat ideològic als EEUU hi ha factors que afavoreixen una actitud extrema, que porta a la guerra d’Irak:

1. A EEUU, tot i tenint petroli, aquest és insuficient per al consum elevat que manté. El consum dels EEUU es com la suma dels de la Xina, Japó, Rússia i Alemanya, junts.
2. No retalla o limita mai el seu consum, sinó cerca on trobar-ne més.
3. Té consolidada la idea de que no existeix seguretat energètica si no son les grans petroleres americanes les que disposen dels recursos i els exploten.
4. Inclou la seguretat energètica dintre del concepte de Seguretat Nacional, el que pot donar peu a la intervenció armada.

Apart d’això hi ha elements fàctics més que posen de manifest aquesta voluntat d’intervenció a Irak:

a) G. Bush, era conscient de la importància de la energia pels EEUU i posa en el seu Govern personatges lligats al mon de l’energia (el Vicepresident Cheney va ser Conseller Delegat de Halliburton entre moltes altres coses en el mon de l’energia i Condolezza Rice va ser Consellera a Chevron.
b) Munta un Grup de Treball per definir el Pla Energètic americà i hi posa Cheney al front. Aquests manté una sèrie de reunions secretes amb grans empreses energètiques americanes. En transcendeixen uns documents amb jaciments irakians i empreses americanes que podria que podria assenyalar la intenció d’intervenir a Irak.
c) Poc abans de començar la intervenció, russos i xinesos havien signat acords amb el govern Irakià per desenrotllar un bon nombre de jaciments irakians.

B. Respecte als conflictes africans esmentats:

A Àfrica es donen situacions força paral•leles entre alguns països de la franja central com Nigèria o Sudan: son pobres però amb molts recursos energètics; aquests es troben més aviat al Sud; és on hi ha tribus negres sedentàries i agràries o pescadores; al nord hi ha més aviat regions islàmiques amb una relació violenta contra el Sud.

Normalment al front hi ha un dictador violent i una Administració Pública ineficaç i corrupta. Els elevats ingressos procedents del gas i petroli es dirigeixen a l’enriquiment del dictador i els seus col•laboradors i a l’adquisició d’armament (fins i tot un 80%), sovint proveït pel propi país de la companyia energètica explotadora.

Amb aquesta forta militarització el dictador manté el poder i practica a petició de les companyies energètiques una política de terra cremada, consistent en preparar el territori perquè la companyia energètica pugui explotar els recursos sense cap resistència. Per això el poder desplaça grans masses de població, practica la violència sistemàtica i destrueix els recursos naturals agraris, pesquers i crema els poblats.

Es van tocar casos concrets. Un d’ells és el dels Ogoni, tribu de Nigèria que degut a la Shell va veure totalment contaminada la terra cultivable, va perdre el llac de pesca i va perdre fins i tot l’aigua potable. Els seus 6000 habitants van ser desplaçats i el seu líder penjat.

També es va tocar el cas de Darfur al Sud del Sudan fronterer amb el Txad, on es va practicar un genocidi de 300.000 persones, si be s’hi van donar també altres causes.

Finalment es va descriure el nou colonialisme energètic de la Xina, present en molts d’aquests països, entre ells el Sudan. A més dels mecanismes més tradicionals, la Xina fa un cert paper substitutori de l’Administració construint infraestructures. Es calcula que al Sudan hi ha uns 10.000 xinesos treballant en aquests assumptes.

C. Pel que fa als conflictes de les zones d’interès geoestratègic:

Un exemple d’aquest tipus és el Caspi i els seu entorn. El Caspi és una regió amb importants recursos de gas i petroli i on hi ha països que no en tenen però que son essencials a efectes de trànsit d’energia.

Per treure el petroli o el gas del Caspi hi ha pocs camins:

- Per motius polítics és difícil treure el gas d’Azerbaijan per Armènia o per Iran cap a Turquia. Per tan l’únic camí cap a l’oest és portar-lo per Geòrgia cap a Turquia. L’oleoducte ja està construït.
- Pel que fa als hidrocarburs de Turkmenistan, per motius econòmics i jurídics és difícil portar-los cap a l’oest creuant el Caspi. Per tant només queda la via d’Afganistan cap al Pakistan i d’allà al mar, motiu pel que es va desenrotllar un projecte de gasoducte no construït i Afganistan ha estat centre d’interès occidental (i de conflicte) de fa molts anys.

És interessant constatar que en aquests països:

- Des de la ruptura de la Unió Soviètica, EEUU i la UE han intentat frenar la influència russa, impulsant la seva associació (el GUUAM) per cooperar amb la OTAN i estructurar camins de sortida de l’energia.
- Hi ha hagut una “revolució de les roses” a Geòrgia de la que en surt un President pro- occidental (Saakashvili). Més recentment s’ha donat un conflicte a Osètia amb morts i intervenció militar russa.
- També hi ha hagut una “revolució taronja” ucrainiana de la que també en va sortir un President, també pro- occidental (Yuschenko). En les últimes eleccions hi ha hagut una victòria del candidat pro-rus (Yanukovych), en un marc de forta pugna. Ucraïna és la principal via de trànsit del gas rus cap a la UE.
- Hi ha una guerra a Afganistan país on abans els EEUU havien intentat estructurar el país en base als talibans.

Per descomptat, tots aquests conflictes van més enllà del que es pugui derivar de l’energia però aquesta hi és present i influeix en moltes de les accions que s’hi porten a terme.

Joan Ramon Barri

“Catalunya, un país de futur”- Joaquim Boixareu
8 de febrer de 2010

La tertúlia del 8 de febrer ha tingut com a protagonista a en Joaquim Boixareu, conseller delegat d’Irestal, empresa multinacional catalana dedicada al procés i distribució d’acer inoxidable. En Joaquim Boixareu és economista i MBA per Esade, per l’École des Hautes Études Commerciales de Paris i per la New York University. És president del Consell Social de la UPC, de la junta directiva del Cercle d’Economia i tresorer de la Fundació Privada d’empresaris FemCat .

Per una vegada la tertúlia no s’ha iniciat amb les opinions del ponent convidat, sinó que aquest ha preferit fer una breu enquesta als assistents per tal de conèixer la visió sobre el futur del país. El resultat d’aquesta suma d’opinions ha tingut cert biaix negatiu, com correspon a un entorn de preocupació per la situació econòmica vigent.

La visió que ens proposa en Boixareu per analitzar el futur del país té un component de llarg termini important, ja que prefereix no focalitzar-se en la celebèrrima crisi actual, sinó que ens planteja que cal comparar com era Catalunya fa vint anys i com és ara per tal d’obtenir conclusions fiables al respecte de si en aquest període hem prosperat o no. La seva és opinió és que clarament estem millor. De fet, s’oposa fermament a una creença molt estesa consistent en afirmar que en els darrers anys Catalunya s’ha desindustrialitzat. Segons ens diu, si considerem la industria des d’un punt de vista ampli –incloent el que anomena “nova indústria”- podem estar segurs que el seu pes no ha deixat d’augmentar dins l’economia catalana. Els estudis del catedràtic Ezequiel Baró reafirmen aquesta opinió i situen el pes de la industria (considerant activitat industrial directa i indirecta) al voltant del 52% en termes de nombre de treballadors i a la ratlla del 60% si parlem de valor afegit.

Un factor que ha estat generant un grau considerable d’angoixa en els temps que vivim és la deslocalització, o sigui, els processos encaminats a tancar factories al nostre país per tal de dur la producció a territoris amb salaris més baixos. Això, que en principi s’ha interpretat unànimement com a un problema de difícil solució, pot tenir la seva vesant positiva en forma del que s’anomena multilocalització. La multilocalització permet que empreses catalanes puguin continuar essent viables gràcies al transplantament de part del procés productiu a d’altres països, opció que sens dubte és positiva per a la nostra economia.
Dins d’aquest àmbit de la internacionalització cal tenir en compte un factor clau com és el preu del petroli. Amb nivells de preus del cru molt elevats, certes tendències deslocalitzadores deixen de ser rendibles i viables, de manera que és possible que comencem a viure un procés de relocalització pel qual hem d’estar preparats mantenint viva la nostra indústria.

En un altre ordre de coses, podem trobar un terreny en el que queda molt a fer, com és la col·laboració entre universitat i empresa, dues institucions que continuen vivint d’esquena.

Una de les experiències més remarcables que Joaquim Boixareu ha tingut durant la seva presidència del FemCat, va ser conèixer les interioritats de l’economia de Finlàndia, un país que es va veure immers en una profunda crisi durant els anys noranta (eren molt dependents de la URSS) i que en poc més de deu anys ha passat a ser el país més competitiu del món. El seu model es va fonamentar en tres pilars, com són l’aprofitament dels processos d’internacionalització per créixer, les activitats de recerca i desenvolupament i l’ensenyament. A més, la col·laboració entre sector privat i sector públic va esdevenir un factor clau. En l’exemple finlandès s’observen una sèrie de valors que haurien d’aplicar-se a qualsevol altra economia, com la catalana, que volgués fer un salt qualitatiu:

- Compromís consistent, en el sentit de l’aplicació de polítiques i projectes de llarg termini.
- Confiança mútua entre sector públic, sector privat i la resta d’agents de l’economia
- Transparència
- Consens i visió comuna
- Risc, en el sentit de defugir la por al fracàs
- Patriotisme

Segons Boixareu la matèria primera del segle XXI són les persones i d’això ja s’ha demostrat que en podem produir de gran nivell (caldria només recordar els científics, metges, esportistes,… que nascuts a Catalunya triomfen al món). El que queda per fer és apujar l’autoestima per ser conscients d’això. Citant a Bengt Holmstrom –del departament d’economia del MIT de Massachusetts- Boixareu ens assegura que és més fàcil que els diners vagin on és el talent que no pas que el talent vagi o són els diners.
Pel que fa a les mancances que s’observen actualment a Catalunya es pot esmentar el següent:

El funcionament de l’administració pública no és òptim, segurament en part perquè no és una estructura pròpia sinó una transformació de l’administració heretada de l’Estat.

Hi ha un problema de coneixement de llengües estrangeres notables, com es veu en el cas d l’anglès.

- Les empreses no estan prou internacionalitzades.
- Hi ha manca de projecte de país.
- No existeix lideratge polític ni social.
- Existeix una evident manca de capacitat de gestió.
- Malgrat aquestes darreres consideracions, Boixareu considera que Catalunya és un país amb capacitats suficients per ser un territori d’èxit en aquest segle. “El futur és a les nostres mans”, conclou.

David Valero i Carreras

Pere Duran, Director General del Consorci ‘Turisme de Barcelona’

(Dilluns 11 de gener de 2010)

Com tots els segons dilluns de cada mes a la Sala Pompeu de l’Ateneu es varen trobar per fer una terúlia-dinar els socis de la secció economia de l’Ateneu i alguns economistes convidats pels socis. El mes de gener hem tingut com a tertulià a el sr. Pere Duran per parlar-nos del turisme a la ciutat, des de començament del anys 80 està vinculat al sector turístic i es va incorporar al Patronat de Turisme de Barcelona al 1984, sent el seu Director de l’any 1988 fins a la seva dissolució el 1993. A partir de 1994 és Director del Consorci de Turisme de Barcelona i des de juny del 2000 és nomenat Director General del Consorci de Turisme de Barcelona, càrrec que ocupa en l’actualitat. Per tant podem veure que la seva trajectòria li ha permès viure els canvis que el sector turístic a tingut amb els darrers anys a la nostra ciutat.

També va assistir el Sr. Josep-Maria Ureta que amb el títol de “Gestionar l’èxit turístic” va publicar el Periódico del 12 de gener una crònica de aquesta tertúlia.

El consorci ‘Turisme de Barcelona’

La creació de Turisme de Barcelona té com a origen una reflexió estratègica prèvia als Jocs de 1992: la ciutat necessitava un nou organisme de promoció turística a on participessin tant el sector públic com el privat. Amb aquest objectiu es va constituir el 1994 un consorci entre l’Ajuntament i les empreses privades, representades per la Cambra de Comerç, amb un pressupost equivalent a 2,3 milions d’euros, dels quals l’Ajuntament aporta 1,2. Des de llavors la participació privada a Turisme de Barcelona ha crescut molt, mantenint-se l’aportació i representació de l’Ajuntament als seus òrgans de govern. El pressupost actual supera els 34 milions, amb una presència de més de 750 empreses.

Aquest model de participació públic-privada en la promoció turística ha estat valorat molt positivament per altres ciutats, però cap l’ha pogut replicar, habitualment per problemes lligats a la rellevància del protagonisme polític en la promoció turística.

La promoció turística

La feina de promoció que realitza Turisme de Barcelona no es basa en la promoció genèrica de la ciutat, sinó que treballa amb les “diferents Barcelones” que constitueixen sectors de mercat ben definits. Com a exemples es poden citar les destinades al turisme de reunions, a la gastronomia, els creuers o les activitats esportives. En alguns casos es creen programes específics, com el Barcelona Convention Bureau destinat al turisme de reunions i congressos, d’adhesió voluntària per part del sector privat en funció dels objectius de cada programa. A més a més, una part molt rellevant de la feina de promoció la constitueix la xarxa de 20 oficines turístiques repartides per la ciutat.

Les característiques del turista

El turista urbà permet en part fer rendibles les grans inversions públiques. Per això, constitueix un element clau pel creixement de la ciutat. De fet, el turista és un consumidor més de la ciutat. Però el turisme urbà va més enllà del concepte tradicional de turisme, donat que és el resultat d’un conjunt de motivacions molt més variat que el del turisme clàssic basat quasi exclusivament en el lleure.

L’oferta turística a Barcelona

Barcelona disposa d’una oferta turística àmplia i variada, degut a l’existència de múltiples raons per visitar la ciutat. Això l’ha convertit en una destinació urbana de referència. Una bona mostra de l’evolució de l’oferta turística és l’augment en el nombre de llits d’allotjament, que han passat de 18.500 el 1990 a 60.000 en l’actualitat. D’aquests, més el 50% corresponen a hotels de 4 i més estrelles.

L’oferta turística de Barcelona és molt diversa, amb un sector gastronòmic molt important (19 estrelles Michelin a restaurants de la ciutat), una oferta comercial variada i de qualitat, tres grans àrees pel turisme de convencions que la fan cinquena destinació europea, diversa oferta cultural, seu de grans esdeveniments esportius, noves infraestructures d’accés i comunicació i un entorn a la resta de Catalunya i al conjunt de l’àrea metropolitana que pot resultar clau per la descongestió turística de la ciutat.

La demanda turística

A Barcelona pernocten actualment uns 6 milions de turistes a hotels, amb un altre milió a pensions i apartaments turístics i més de 3 a altres tipus de residències (col·lectives o privades). A aquests més de 10 milions de turistes caldria afegir els gairebé 8 milions de persones que visiten la ciutat però no hi dormen. Per això, la xifra de turistes global s’apropa als 18 milions.

La demanda turística es caracteritza per una estacionalitat relativament baixa i per la diversificació entre els motius vacacionals o de lleure i els qui visiten la ciutat per negocis o qüestions personals. El turisme és principalment internacional, amb un 50% d’origen europeu i un 20% de la resta del món.. El grau de repetició és molt elevat, la qual cosa constitueix una mesura de l’èxit de la ciutat i pot facilitar la desconcentració territorial de la demanda.

El pes econòmic del sector s’estima en un valor d’entre el 8 i el 10% del PIB de la ciutat, amb una ocupació d’entre 80.000 i 100.000 treballadors.

El Pla Estratègic del Turisme

L’èxit de la promoció turística ha provocat també veus crítiques que consideren que n’hi ha massa i genera moltes molèsties. Com a resultat d’aquestes veus l’equip de govern de l’Ajuntament ha encarregat a Turisme de Barcelona l’elaboració d’un Pla Estratègic del Turisme a la ciutat, que serveixi com a reflexió sobre l’encaix del turisme a la ciutat en el futur. Aquest Pla ha enllestit la seva primera fase, de diagnosi, a la que han col·laborat més de 600 participants. El document que recull aquesta diagnosi conté 150 aspectes clau.

Ara es comença a treballar la proposta estratègica en la que s’ha de definir el model turístic adient pel model de ciutat. Això haurà de servir per realitzar propostes concretes en aquesta segona fase.

El Pla reconeix que el turisme a Barcelona s’enfronta a quatre grans reptes, com són:

1. augmentar la seva desconcentració (oferint noves destinacions locals i metropolitanes per redistribuir territorialment la demanda),

2. reformar la governança (que el ponent considera responsabilitat de l’Ajuntament),

3. generar complicitats també més enllà del sector turístic tradicional.

4. millorar la capacitat de competir amb altres destinacions.

Javier Asensio

TERTÚLIA D’ECONOMIA AMB LA CONSELLERA MAR SERNA

A la Tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès ens reunim un grup de més de vint socis els segons dilluns de cada mes, dins de les activitats que organitza la secció d’economia. El mes d’octubre vàrem tenir amb nosaltres com a convidada la Consellera de Treball, Sra. Mar Serna.

La trajectòria professional de la consellera ha estat vinculada sempre al món del treball; la Consellera és llicenciada en Dret i en Història Contemporània per La Universitat de Barcelona, des de 1984 fins el 2000 ha estat inspectora de Treball i Seguretat Social, havent estat consellera laboral i d’Afers Social a diverses ambaixades i a l’OIT. Ha estat també professora de Dret Laboral a la universitat Pompeu Fabra. I Magistrada als jutjats del social de Barcelona del 2001 al 2004. El gener del 2004 va ser nomenada directora general de Relacions Laborals del Departament de Treball i Industria, i a partir del novembre del 2006 és Consellera de Treball.

En la seva intervenció, la Consellera exposa que la situació econòmica actual fa que l’índex d’atur torni avui a nivells molt elevats, tanmateix durant la crisi dels anys 90 la taxa d’atur fou encara més elevada i va arribar al 21 %. En el darrer any a Catalunya han perdut la seva feina més 250.000 persones, afectant aquesta situació a més de 600.00 persones aturades en el tercer trimestre d’aquest any 2009, sobretot joves i persones amb baixos nivells de qualificació, sent els sectors més afectats per l’augment de l’atur la construcció i la indústria.

Davant d’aquesta situació, la Consellera considera que cal prioritzar l’atenció i la formació a les persones aturades. I que les empreses han de ser més competitives, han de comptar amb persones treballadores amb més formació, millorant els aspectes relacionats amb la seguretat i la salut laboral i la igualtat d’oportunitats treballant per d’assolir una ocupació de qualitat.

La situació actual també es reflecteix en l’augment d’ERES: en els darrers anys que han passat de 400 al 2007 a 900 al 2008 i a 2.500 fins a l’octubre del 2009. Cal destacar que el 95 % dels ERES s’han signat amb acord entre les organitzacions sindicals i les empreses.

La Conselleria de Treball posa de manifest que no vol que el seu Departament s’ocupi només de realitzar tràmits d’ocupació, sinó que cal donar un nou impuls a les polítiques d’ocupació per adaptar-les a la realitat de cada persona prioritzant aquelles activitats amb més perspectives de futur.

D’aquesta forma es des del Departament de Treball s’han intensificat els serveis i la formació per al treball. I també aquesta formació s’ha concentrat en tots els sectors i activitats que necessita el mercat de treball, és a dir dirigida especialment a activitats i sectors emergents com són: les energies renovables, als serveis a les persones i les tecnologies de la informació, entre altres.

En el seu conjunt 330.000 persones hauran participat en accions formatives a les que s’han d’afegir noves eines que aprofiten les tecnologies i donen resposta a les necessitats d’informació comunicació, com mostra el fet que aquest any més de 30.000 persones s’han format a la universitat Oberta de Catalunya, fent ús d’aquestes tecnologies.

Pel que fa a l’acompanyament de les persones aturades en la recerca de feina, esdevé important orientar a les persones en atur a acompanyar-les en el procés de recerca de feina i també assessorar-les en aquella formació que millor s’adapti a les seves necessitats i també a les activitats generadores d’ocupació.

També s’està realitzant la formació de les persones aturades que s’han acollit als ajuts estatals dels 420 Euros, ajuts que comporten l’obligatorietat de participar en accions formatives.

Per tant la prioritat és la formació i en aquest sentit la Consellera Serna va destacar les polítiques a les que ens hauríem de adreçar amb major intensitat:

1.Millorar la formació al llarg de la vida. Hauria de ser essencial per les empreses i les persones treballadores. Per tant, s’hauria d’augmentar les despeses en formació, propiciar l’èxit escolar, i millorar la formació professional

2. Promoure la flexibilitat dins de les empreses . Mitjançant acord entre els agents socials, canvis amb els torns laborals i en la feines que es realitzen.

3. Avançar en la millora de la mobilitat. Cal millorar la mobilitat de les persones treballadores , mitjançant formació i també de politiques d’habitatge.

El Departament de Treball està també treballant de forma més intensa amb els Ajuntaments per millorar les oportunitats de les persones amb més dificultats per trobar feina tot el territori català i per avançar conjuntament cap a una millora de l’eficiència dels serveis públics d’ocupació que passa per una major col·laboració i vertebració entre els diferents nivells d’administració que ofereixen serveis a les persones que han quedat sense feina.

Així mateix, la Consellera va explicar que la crisi no pot ser una excusa per deixar d’apostar per polítiques d’igualtat, i que cal seguir avançant per millorar la situació de les dones en el treball i també del col·lectius que poden veure’s més afectades pels canvis en la situació del treball.

Finalment, la Consellera va assenyalar la necessitat de què les polítiques es basin en el diàleg i la concertació; ara és necessari treballar tots junts i tots en la mateixa direcció.

Miquel Àngel Barrabia

Tertúlia d’economia amb en Jordi Roca Jusmet

(9 de novembre de 2009)

 La tertúlia del mes de novembre s’ha submergit a l’interessant àmbit de l’economia des del punt de vista ecològic, amb la destacada presència d’en Jordi Roca Jusmet, Doctor en economia i especialit zat precisament en el segment de l’economia ecològica. El doctor Roca té una acreditada trajectòria dins l’esmentat terreny, havent publicat nombrosos articles sobre energia, creixement econòmic i pressió ambiental, així com comptabilitat i fiscalitat des de la perspectiva del medi ambient.

El punt inicial del seu plantejament consisteix en valorar l’actual crisi econòmica com a una gran oportunitat per introduir alguns canvis en les dinàmiques actuals. Aquesta premissa es fonamenta en el fet, defensat pel Dr. Roca, que poder s’hauria de deixar de considerar el creixement econòmic com a fet intrínsecament bo, o en termes comptables, que el PIB no hauria de ser l’únic indicador de si “les coses van bé o no”.

Cal tenir en compte que el càlcul del PIB no recull tota l’activitat econòmica, sinó que incorpora només les activitats que generen moviment de diners. A més, aquesta mesura no té en compte la distribució dels ingressos generats. És per tant una mesura de “costs econòmics” o de valor afegit més que no pas de benestar.

Des del punt de vista de l’opinió recollida mitjançant enquestes, no sembla que els conceptes de felicitat i renda per càpita (mesura paral·lela al PIB) tinguin una correlació significativa a partir de nivells dignes de renda (excloent països del tercer món). Tampoc no s’observa correlació clara entre renda per càpita i esperança de vida superat un nivell mitja-alt de renda per càpita.

Les crítiques que s’han fet habitualment al PIB des de les posicions ecologistes tenen un doble perfil:

- Exclou aspectes importants: no es té en compte l’exhauriment dels recursos naturals; tampoc no es consideren els impactes negatius de les activitats econòmiques mesurades.

- Computa despeses defensives o compensatòries: existeix la paradoxa de que els problemes creats generen despesa que incrementa el PIB (per exemple, activitats de gestió de residus).

Un altre aspecte cabdal dels plantejaments de l’economia ecològica és la problemàtica de la pressió ambiental:

- Increment de la població

- Tecnologies perjudicials (per exemple, ús del carbó)

- Nivells de consum insostenibles (els nivells occidentals no són generalitzables a la resta del món).

Fruit de la crisi actual ha sorgit un corrent anomenat New Green Deal o Keynessianisme Verd. L’aparició de nous enfocaments a l’economia és producte de la percepció existent que els moments de crisi poden ser els períodes idonis per replantejar el sistema. No obstant, segons el Dr. Roca, no convé vincular excessivament aquest nou enfocament al Keynessianisme, doncs es podria donar lloc a una reducció dels objectius suposant erròniament que n’hi ha prou amb crear demanda, quan en realitat cal fer molt més. Tant com fer una revolució mental per tal de desterrar la idea –tan arrelada- de que el creixement econòmic és intrínsecament bo. No és que s’aposti per la idea del decreixement generalitzat de totes lesa ctivitats econòmiques, però sí que és cert que cal decréixer en molts aspectes de la nostra societat (per exemple, ús del cotxe). I tot això ha de començar per un canvi a l’estil de vida dels països rics.

David Valero Carreras

Tertúlia d’economia amb en Josep Miquel Piqué

 (15 de juny de 2009)

La tertúlia del mes de juny ha posat sobre la taula un dels principals i més engrescadors projectes de la Barcelona actual: el districte 22@. Per parlar de com funciona i quines expectatives té el districte tecnològic de Barcelona hem compartit taula amb en Josep Miquel Piqué, conseller delegat de la Societat Municipal 22 @ BCN.

El concepte d’economia del coneixement és present amb freqüència als mitjans de comunicació, però poder caldria definir-lo d’una manera precisa abans d’entrar al detall de tot el que s’està fent dins aquest pol de desenvolupament que avui es constitueix en tema central de la tertúlia. L’economia del coneixement consisteix en posar en valor el coneixement econòmico-científic, és a dir, cercar una ubicació dins els mercats per al coneixement tecnològic. Una expressió anglosaxona que recull amb encert aquesta pretensió és “knowledge to use”. La ciutat de Barcelona i, per descomptat, el seu entorn metropolità, té un sistema de ciència que és capaç de competir a nivell internacional, però sembla bastant evident que cal guanyar pes en un altre aspecte de gran complementarietat: la competència al nivell empresarial. Una manera ben directa de que la universitat posi en valor el seu coneixement és mitjançant la innovació i les patents, que permeten que els coneixements generats a l’àmbit universitari facin el salt cap els mercats i acabin generant retorn. Un mecanisme molt recomanable per salvar aquest gap entre ciència i mercat és l’emprenedor, que crea un pont (bridge) entre aquests dos mons. Un altre exemple d’aquesta fusió entre l’entorn científic i l’empresarial són els departaments d’R+D (recerca i desenvolupament) que creen algunes empreses.

Un fenomen interessant a l’àmbit de que ens parla el Sr. Piqué és el de les empreses que neixen internacionals, ja que es considera que l’economia basada en el coneixement ha de ser internacional des del moment en qualsevol projecte és concebut. Lligat a això hi apareix un concepte interessant, el de la “inversió intel·ligent”, que defineix a aquells inversors no es limiten a aportar capital, sinó que a més s’involucren en el projecte (col·laboració tipus “venture capital”). Gràcies a la possibilitat de que els emprenedors esmentats abans i les grans empreses es puguin trobar en un territori comú, sorgeix la possibilitat de que els grans capitals captin innovacions locals i les projectin a nivell internacional.

Pel que fa al projecte barceloní, s’han reservat prop de 4 milions de metres quadrats de sòl, que s’han transformat en indústria del coneixement, des de la seva qualificació inicial de sòl industrial. Amb aquesta matèria primera s’ha iniciat un interessant procés de clusterització urbana partint de l’objectiu de trobar a quines activitats s’ha de dedicar la ciutat per poder competir a nivell mundial. Els clústers previstos són:

Media

Tecnologies de la informació

Salut- Health Tech

Energia

Disseny

Les xifres que mou aquest projecte donen una idea de la seva grandiositat: 1.441 empreses i 40.000 treballadors, el 50% dels quals són de nivell universitari. Precisament un dels grans valors diferencials del projecte és el seu encaix amb els habitants tradicionals del territori que ocupa, procés que s’ha fet mitjançant diversos programes i activitats, com ara la “digitalització social” o “famílies en xarxa”. El projecte de “digitalització social” consisteix en que les generacions de més edat transmeten la seva història per a que les més joves la digitalitzin. Per la seva banda “famílies en xarxa” és una iniciativa que implica les comunitats educatives públiques del districte per apropar les noves tecnologies als pares i mares. Aquest plantejament d’implicació amb l’entorn –la mixtura entre veïns professionals i veïns convencionals- és un dels principals èxits del projecte, que es constitueix en un model oposat, per exemple, al de La Défense de Paris, que només té usos professionals.

Finalment, el Sr. Piqué incideix en el que ell considera que la veritable matèria primera de l’economia del coneixement: el talent. Dins del 22@ són fonamentals les polítiques d’atracció i retenció del talent mitjançant totes les vies possibles. Per exemple, es realitzen contactes intensos amb residents estrangers (alumnes d’Erasmus, etc.) des de les empreses de tecnologia per tal de que un cop retornin al seu lloc de procedència tinguin present Barcelona com a pol de desenvolupament.

El Sr. Piqué afirma amb seguretat que el districte 22@ és el veritable departament d’R+D de Barcelona, però no només això, també es constitueix en un motiu d’optimisme de cara al paper de la ciutat en el panorama mundial de l’economia del coneixement.

David Valero i Carreras.

Soci (secció d’economia)

Tertúlia d’economia amb Antoni Zabalza (13 de juliol de 2009)

En aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès es parlà de crisi i indústria amb l’Antoni Zabalza, soci de l’Ateneu, com a invitat. Francesc Cabana realitzà la presentació d’Antoni Zabalza (Linyola, Pla d’Urgell, 1946) considerant tres facetes del ponent: l’acadèmica, destacant la seva formació i docència a la London School of Economics, que culmina amb la càtedra  d’Anàlisi Econòmica a la Universitat de València: la faceta política amb càrrecs com Secretari d’Estat d’Hisenda i Cap del Gabinet de Presidència; i la faceta empresarial, que és l’actual, com a President i Conseller Delegat d’Ercros. Aquest perfil fa d’Antoni Zabalza una de les persones més idònies per indicar com afrontar la reconversió de la indústria a Catalunya.

Per Antoni Zabalza la indústria ha estat una mica oblidada en aquesta crisi, que és la més profunda, i de més durada que el món industrialitzat ha experimentat des de la II Guerra Mundial. Les causes que l’han originat són múltiples: el desequilibri global entre l’estalvi la inversió que ha comportat un excés de liquiditat, com causa ‘macroeconòmica’, i la fallida dels mercats financers i immobiliàris com a causa ‘microeconomica’.

La causa bàsica, tanmateix, està en el sector financer. En particular, en la enorme infravaloració del risc i en el consegüent excés de confiança que ha afectat a tothom. Les conseqüències més visibles d’això han estat el col·lapse del sector financer i la punxada de la bombolla immobiliària. Però aquestes no han estat les úniques conseqüències: des de meitats del 2008, i en particular des de l’últim trimestre de l’any, la crisi s’ha fet sentir també en el sector industrial.

Encara que la crisi és global, els països més afectats han estat Estats Units, Regne Unit, Irlanda i Espanya, amb diverses peculiaritats pel cas espanyol. La primera és que la bombolla immobiliaria s’ha produït tot i el creixement negatiu de la productivitat. La segona que com a conseqüència d’aixó, aquesta bombolla s’ha finançat amb estalvi extern a través de l’endeutament, de manera que l’any 2008 el dèficit de la balança externa per compte corrent assolia el 10 % del PIB i el deute extern (privat i públic) el 150 % del PIB.

El dèficit per compte corrent no és necessàriament dolent, la tragèdia és que els recursos obtinguts no anaven destinats a millorar la productivitat sinó a finançar el consum o a construir vivendes més enllà del que el país necessitava o es podia permetre. Es a dir, hem gastat per sobre de les nostres possibilitats. La tercera es que per primera vegada, aquest problema l’haurem de resoldre sense tenir a la nostra disposició la política monetària i la política de tipus de canvi. L’augment de la productivitat i competitivitat que el país necessita l’haurem de aconseguir per la vía d’un ajust real.
Aquest necessari augment de la productivitati de la compettivitat incideix de ple en el sector industrial, que és el que genera la part més gran dels bens internacionalment comerciables.

Què fer? Cóm aconseguir aquest augment de la productivitat i de la competitivitat de la nostra industria?

Hi ha dues vies complementaries. La primera és la via estructural que passa per millorar la capacitat tecnològica, fomentar l’educació, la recerca i el desenvolupament…, però té el problema de que és a llarg termini. La segona via, a curt termini i inevitable, consisteix en ajustar la capacitat productiva al nou marc econòmic. Sense que s’interpreti com una menysvaloració de la primera via, Antoni Zabalza es concentrà en la segona.

El problema és que a la indústria se li ha reduït la demanda de l’ordre d‘un 30 %, la recuperació serà lenta, i quan es produeixi, no solament partirem de nivells molt baixos, sinó que la recuperació no ens portarà als nivells anteriors.

Aquesta crisi no és una simple baixada cíclica; tindrà efectes de mig i llarg termini relacionats, d’una banda, amb la substancial revisió de la tecnologia financera i de la forma de gestionar el risc; i de l’altra, i com a conseqüència de l’anterior, amb el menor esforç inversor (i per tant amb el menor progrés tecnològic) que s’haurà produït durant els anys de crisi.
Augmentar la productivitat i mantenir el volum més gran possible d’ocupació i de capacitat productiva viable, és un repte difícil que requerirà esforços per part de tots.

S’està parlant molt de la reforma laboral com a via per assolir aquest objectiu. És evident que hi ha reformes a fer, però ara, en el bell mig de la crisi, amb l’atur pujant molt fortament, no és el moment idoni per a la reforma laboral. Ni tenim temps ni es donen les condicions polítiques. El problema és molt més urgent. Del que es tracta ara és de, partint del marc legal vigent, propiciar les condicions que minimitzin l’impacte de l’ajust sobre els treballadors, però que a la vegada no obstaculitzin que les reestructuracions que siguin necessàries.

La legislació laboral actual és millorable. Però també és veritat que la llei actual dóna en principi marges importants d’actuació. Per exemple, el cost mínim de l’acomiadament és 20 dies per any treballat i la falta d’acord entre les parts no és en si mateixa una causa legal perquè l’Administració rebutgi un ERO.

Aquests marges, degut a la inèrcia de l’Administració, sindicats o de les mateixes patronals, rarament s’aprofiten.

L’Administració posa molt més pes en el fet que un ERO es presenti amb l’acord dels sindicats que en les causes objectives que justifiquen l’expedient,
Els sindicats tendeixen a ignorar que la situació econòmica ha canviat i que els costos d’acomiadament que abans es pagaven ara en molts casos són simplement inabastables per falta de recursos generats per l’empresa i per falta de crèdit.

Les patronals estan massa capficades en les grans reformes legislatives, quan el moment polític no és el adient. Es trauria més profit forçant a l’Administració a actuar amb més realisme i flexibilitat en l’aplicació administrativa del marc legal vigent.

Antoni Zabalza, considerà que res d’axó és fàcil. Sense oblidar la via complementària i menys dolorosa de la promoció de l’educació i la recerca, assenyala que si no fem l’ajust real que la nostra situació actual requereix, correm el perill de malmetre de forma irreversible el teixit industrial espanyol

Joaquim Perramon.

Tertúlia d’economia amb el Catedràtic Tomàs Moltó

(11 de maig de 2009)

El segon dilluns de maig varem tornar a trobar-nos uns 25 socis de l’Ateneu per compartir una tertúlia d’economia, aquest mes el convidat va ser el Catedràtic d’economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona Tomàs Moltó, i li varem demanar que ens parles de Xina, ja que es un  expert en l’estudi del desenvolupament d’aquest país sent moltes les publicacions, cursos i conferencies que ha realitzat sobre aquest tema.   

La Xina ha estat històricament la primera gran economia de mercat.  Tanmateix, la  progressiva fragilització de la seva base econòmica va fer coincidir al S. XIX, una crisi econòmica endògena i el desplegament mundial del capitalisme europeu. Les guerres de l’opi, les successives intervencions estrangeres i la gran insurrecció camperola dels Taiping varen provocar el col·lapse del sistema imperial fins a posar en perill l’existència mateixa de la Xina como a país independent.

La reacció nacionalista que es va desenvolupar a partir dels primers decennis del segle XX,  va dividir-se en dos fraccions enfrontades. Una d’elles, el Partit Comunista, capgirant l’estratègia recomanada per la Internacional comunista, va aconseguir dur a la victòria una insurrecció camperola, combatent amb una eficàcia superior als invasors japonesos i forçant a l’altra fracció, el Guomindang a refugiar-se en la província insular de Taiwan.

El regim comunista va encarar la modernització de Xina, amb l’ajut de la Unió Soviètica, amb el punt de partida de la reforma agrària i la construcció d’una base industrial autònoma. L’escassetat de terres (alimentar al 20% de la població mundial amb el 10%de la terra disponible per conrear és el repte que els dirigents xinesos reivindiquen) i la manca de capital varen ser els condicionants d’un procés que va aconseguir resultats remarcables en termes del desenvolupament industrials i de millora en les condiciones de vida però força lluny dels objectius de construir una economia socialista. Els enfrontaments entre els partidaris de reforçar els elements de mercat i els que volien aprofundir les transformacions socialistes varen marcar els anys seixanta i setanta.

En desaparèixer Mao, el líder històric del renaixement de Xina, els reformistes van endegar, a partir de 1979 un procés on el mercat havia de jugar un paper cada cop mes important. Es tractava en ultima instància de valoritzar l’excedent de l’agricultura d’una manera directa, utilitzant els recursos de treball en empreses rurals, creades per funcionaris locals, que així obtenien recursos per auto abastir-se, fora del marc del Pla estatal i a les Zones especials, a la costa, on el capital estranger permetia aprofitar aquests excedents de ma d’obra i la incorporació de tecnologies més avançades.

El desenvolupament d’aquests processos, va crear el clima favorable per la privatització de  les empreses estatals tot mantenint un sector central controlat per l’estat, però amb mecanismes de control indirecte. Posteriorment ha seguit aquest model. Els quatre grans bancs, tot i privatitzats, son controlats per l’Estat. No ha hagut liberalització del moviments de capitals i per tant l’Estat ha conservat el control del sistema financer.

En el context  actual, la Xina no te el deute exterior que tenia abans, ha creat una tecnologia i xarxa industrial pròpia i ha desenvolupat la recerca, amb resultats estimables. La seva posició en relació amb el finançament exterior ha canviat força. Actualment te dos bilions de dòlars  en reserves y una gran expansió d’inversions en Amèrica Llatina i Àfrica.

Aquest creixement ha tingut però aspectes negatius,  tant en el terreny de la educació i la sanitat, com en el de la contaminació i l’esgotament dels recursos naturals.

L’actual crisis econòmica ha fet disminuir  la demanda internacional de productes fabricats a la Xina i ha coincidit amb un canvi d’orientació que prova de corregir els desequilibris, cercant el desenvolupament de la demanda interna.

El repte és important i difícil. Tanmateix, el pes de les institucions estatals, que representa un fre a les possibilitats d’avenços democràtics, no es necessariament un factor advers al redreçament del model de creixement. Keynes, al prefaci de l’edició alamana de la “Teoria General” de 1936 reconeixia que, tot i que la seva anàlisi estava desenvolupada en la perspectiva d’una economia liberal no veia obstacles importants  en la seva aplicació en contextos amb una concentració de poders més forta.

Joan Ramon Barri

Tertúlia d’economia amb el Doctor Joan Tugores Ques

(20 d’abril de 2009)

El passat 20 d’abril vam compartir taula amb el catedràtic d’economia Joan Tugores per tal de debatre la necessitat de reconstruir el model econòmic actual. En Joan Tugores, sense dubte una de les ments més brillants d’aquest país, és doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona a més de llicenciat en Dret, va ser Degà d’aquesta Facultat i finalment Rector de la Universitat de Barcelona.  Actualment imparteix classes a la Facultat d’Econòmiques com a membre del Departament de Teoria Econòmica i col·labora amb freqüència amb els mitjans de comunicació.

Quan manifestem la nostra gran satisfacció pel fet de poder compartir una bona estona amb en Joan Tugores volem transmetre la sensació d’aire fresc que ens aporta la seva visió de les coses i els seus sòlids raonaments, després d’aquest empatx neocon que hem hagut de patir durant els darrers anys. Almenys queda el consol de que tots aquells qui sospitaven que les coses no anaven pel bon camí podran dir que tenien raó. O com deia John Maynard Keynes i oportunament recorda el nostre ponent, “Continuaran havent-hi cobdiciosos, però almenys no els haurem d’aplaudir”.

La primera referència de la tertúlia es per a John Maynard Keynes que al 1930, poc després del Crash del 1929 i immersos ja en la posterior gran depressió va encunyar el terme “Desori colossal” per  definir la situació que es va viure en aquells moments i que té sorprenents concomitàncies amb l’actual.  De fet, Keynes va dir “Ens hem ficat en un desori colossal, hem comès errors gegantins en el control d’una maquinaria delicada el funcionament de la qual no comprenem”, sentència que es podria aplicar amb encert a alguns aspectes de la situació actual.

Els quatre punts que el Dr. Tugores senyala com a ingredients necessaris d’aquesta crisi sense precedents a les darreres dècades són el comportament gregari, l’excés de finançament, la necessitat a alguns països de l’estalvi extern i l’enlluernament provocat pel crèdit fàcil. Quan parla de comportament gregari s’està referint al sector financer, que no ha aturat el procés de creació de crèdit i de sofisticats instruments derivats, tot i ser –en alguns casos- conscient del perill existent i de l’excessiu risc en que s’estava incorrent. Alguns països, especialment els Estats Units, han acabat resultant addictes al finançament extern procedent de països asiàtics amb excedents gegantins, invertint així el sentit del flux monetari que va dur el col·lapse a les economies asiàtiques l’estiu del 1997. Aquesta necessitat d’estalvi exterior, conjuminada amb la facilitat per obtenir-lo ha acabat anestesiant els mecanismes de control. Finalment, la mateixa societat, la massa de consumidors, s’ha vist enlluernada pel crèdit fàcil, convertint-lo en un element fonamental de les seves economies domèstiques.

El fet de que aquesta gran crisi originada als països occidentals (Estats Units, Europa) pugui provocar un moviment pendular del poder mundial, resultant que Àsia passi a ser el centre de l’economia mundial, és un dels altres aspectes sobre els que reflexiona el Dr. Tugores. Podríem pensar que es tracta d’un canvi de polaritat sense precedents a la correlació mundial de forces, però si fem cas dels estudis retrospectius de l’economista Angus Maddison, podríem estar simplement davant del tancament d’un parèntesi d’aproximadament segle i mig on els asiàtics –bàsicament Xina- havien cedit el seu lideratge multisecular. Així doncs, si observem amb detall les xifres retrospectives de Maddison sobre la distribució del PIB mundial trobem el següent:

Any 1820

Xina: 33%

Índia: 16%

Europa occidental: 24%

Any 1950

Xina: 5%

Índia: 4%

Europa + USA: 53%

La conclusió immediata que sorgeix de l’observació d’aquestes xifres és que els canvis de pes de les diferents àrees econòmiques no és una cosa nova fruit de l’actual procés d’accelerada mundialització, sinó que s’han produït de forma freqüent al llarg de la història. De fet, els asiàtics no es consideren en puritat “països emergents”, sinó que pensen que simplement estan en el camí de recuperar la seva posició natural dins de la correlació de forces planetàries. En vista d’això no hi ha dubte que la distribució del pes econòmic de les diferent àrees cap a l’any 2015 serà força diferent a la que teníem l’any 2000. Un dels dubtes principals que es presenten davant l’escenari de ressorgiment dels països asiàtics és com quedarà la democràcia política un cop aquestes regions hagin assolit cotes de poder significatiu, ja que sembla evident que en l’actualitat tenen grans carències en aquest àmbit.

Un dels altres punts crítics que cal posar sobre la taula a l’hora de debatre la redefinició del capitalisme està expressat en la pregunta que es fa la OCDE a l’informe publicat el passat mes d’octubre de 2008, i que porta un títol revelador: “Creixement desigual?”. Cal plantejar-se seriosament si l’onada de prosperitat dels darrers anys no s’ha repartit de forma excessivament desigual i si això pot ser una font de tensions socials. Segons el Dr. Tugores les estadístiques semblen donar la raó als qui asseguren que durant l’època de prosperitat les diferències socials no han fet sinó que eixamplar-se. De fet, Sir Anthony Atkinson –també citat per Tugores- ha anat més enllà en aquesta idea i en el seu treball “Creixement desigual, recessió desigual?” afirma que els costs de la recessió no esquitxaran per igual a uns i altres, sinó que tindran una major incidència precisament en aquells qui menys s’han beneficiat de l’onada de creixement. En vista de tot això poder cal canviar el model per tal de que sigui més igualitari.

Una de les premisses que s’atribuïen el procés de mundialització que hem viscut durant els darrers anys era que provocaria una major competència entre els operadors dels diferents mercats i que això ens duria a una pèrdua de pes dels grans grups empresarials. La realitat és que s’ha produït el procés invers, i en virtut de l’eficiència empresarial no hem deixat de veure situacions de concentració de grups competidors que han acabant restant poder decisió al mercat i per tant, minvant la capacitat d’elecció dels consumidors. Sense dubte, segons Tugores, cal potenciar el teixit productiu local. En aquest sentit, al llarg dels darrers anys hi ha hagut una clara aposta per l’anomenat “marge intensiu” front al “marge extensiu”, conceptes que venen a representar els diferents tipus d’empreses que competeixen al mercat. El marge intensiu fa referència als grans grups empresarials, empreses emblemàtiques que per la seva implantació internacional poden competir a nivell mundial. A l’Estat Espanyol són grups com Santander, BBVA, Telefónica o Repsol. El concepte oposat de marge extensiu, que es constitueix en via alternativa, fa referència a potenciar empreses més petites, però molt nombroses, per tal de que es vagin incorporant progressivament al procés de mundialització. En opinió del Dr. Tugores no hi ha dubte que la via per a Catalunya ha de ser aquesta segona, la del marge extensiu, que per cert és el model d’èxit de països com Àustria o Països Baixos, territoris que per població o superfície serien equiparables a Catalunya. Lamentablement tot sembla indicar que darrerament aquesta via extensiva s’està desatenent. Resulta clau arribar a una massa crítica d’empreses mitjanes que participin de la mundialització, o en altres paraules, que destinin una part significativa la seva producció a l’exportació.Lligat de manera íntima al concepte de marge intensiu hi trobem un perfil empresarial que en els darrers anys ha estat francament de moda, com és el dels “National Champions” o “Campions nacionals”, prou conegut a l’Estat Espanyol. Doncs bé, precisament de la major potència exportadora del món, Alemanya, ha sorgit un concepte oposat i ple d’èxit, els dels “Hidden Champions” o “Campions ocults”, que fa referència a empreses d’una dimensió més reduïda, però que aconsegueixen competir triomfalment a nivell mundial gràcies a la seva tendència a innovar i al seu dinamisme. Aquest perfil podria adaptar-se prou bé al de les pimes catalanes, si no fora per què acostumen a manifestar un caràcter que refusa en excés la projecció i que les fa anar massa per lliure en lloc col·laborar estretament.

Una de les primeres conclusions que treu el nostre convidat de tot el que ha exposat a llarg de la tertúlia és que cal retornar a l’origen i que sense dubte els mercats necessiten regulació. Ara ens correspon trobar una interpretació progressista del liberalisme econòmic per substituir la interpretació conservadora que fins ara s’havia fet i que es considerava l’única possible. Cal trobar l’aplicació adient del Keynessianisme a l’actualitat, tenint en compte que el seu concepte clau no va ser la despesa pública per se, sinó la creació de l’estat del benestar. És capital definir els nous conceptes que han  d’emplenar aquest “Segon Keynessianisme”, encara que de candidats n’hi ha molts: inversió en medi ambient, accions per compensar l’envelliment de la població, recursos per inversions tant en infraestructures materials com a del coneixement, etc. Aquests continguts han de ser els que permetran frenar la crisi i generar una nova prosperitat. Però per sobre de tot, cal evitar que tots els recursos públics que s’hi aboquin acabin segrestats pels mateixos agents que ens han ficat a la crisi.

David Valero i Carreras.

    Tertúlia d’economia amb el Doctor Joaquim Solé Vilanova

(16 de febrer de 2009)

Joaquim Solé Vilanova és catedràtic d’Hisenda Pública per la Universitat de Barcelona i Doctor en Economia per la Universitat de Salford (Regne Unit). S’ha especialitzat en finançament autonòmic i local, àmbit sobre el qual ha publicat regularment. També hem de destacar que és el director del Màster en Hisenda Autonòmica i Local del que actualment s’imparteix la seva 22a edició a la Universitat de Barcelona.

El Dr. Solé Vilanova inicia la tertúlia destacant el seu interès des de sempre pels temes d’Hisenda Autonòmica i Local, i que per començar a parlar sobre el tema que ens ocupa s’haurien de fixar unes idees bàsiques sobre les figures que componen un model de finançament que són: els impostos, que atorguen poder tributari, i la participació en impostos i transferències, que no atorguen aquest poder.

Seguint aquestes directrius, el model bàsic de finançament de la Generalitat i de la resta de comunitats autònomes, excepte el País Basc (concert econòmic) i Navarra (conveni econòmic) es composa per:

1.     Impostos cedits transferits per l’Estat, i que possibiliten a la Generalitat tenir la capacitat d’exercir un poder tributari notable.

2.     Participacions en impostos de l’Estat, com l’IVA i els Impostos Especials, que com ja s’ha comentat abans no donen cap tipus de poder tributari.

3.     El Fons de Suficiència que es tracta d’una transferència anivelladora que reben en major quantia les comunitats amb menys recursos i que intenta garantir uns ingressos mínims.

Fora del “Model Bàsic” de finançament ens trobem les següents fonts d’ingressos: els impostos propis, el Fons de Compensació Interterritorial i els Fons Estructurals de la Unió Europea (subvencions per a inversions limitades a les deu comunitats menys riques).

Uns dels objectius primordials que persegueixen totes aquestes eines és l’anomenada solidaritat interterritorial, entesa com la garantia de que els ciutadans de les diferents comunitats rebran unes prestacions públiques homogènies. Amb el pas dels anys, aquestes polítiques solidàries han posat en evidència els mecanismes d’igualació entre uns i altres, i fins i tot l’alteració de l’ordre per ingressos tributaris per càpita de les comunitats. És a dir, algunes de les comunitats que reben fons d’anivellament poden acabar tenint més recursos per habitant que les comunitats que no en reben.

En referència a l’actual model considera com a aspecte positiu que, en 25 anys de vigència, sempre s’ha anat avançant en major o menor grau (s’ha incrementat el poder tributari de les comunitats autònomes), i com a aspecte negatiu la configuració del Fons de Suficiència, que amb el pas dels anys, la realitat ha demostrat que va més enllà del que semblaria raonable com a mecanisme d’igualació entre territoris.

La política de solidaritat interterritorial ha de respectar l’ordinalitat entre les rendes dels diferents territoris. Com a exemple de política de solidaritat interterritorial, però que respecte el principi d’ordinalitat, fa esment al cas del Canadà, on cap de les províncies i territoris que reben fons d’anivellament pot quedar per sobre de les que no reben cap tipus de finançament addicional. Les regions més desafavorides arriben a la mitjana per habitant però les més riques es mantenen per sobre i mantenint l’ordre en el nivell de renda. Al Canadà anivellar implica reduir diferències no igualar a totes les regions. Aquest principi d’ordinalitat també l’ha mantingut el Tribunal Constitucional alemany que ha afirmat el 1999 que l’anivellament interterritorial és reduir les diferències però no assolir la igualtat entre els diferents landers.

Com podem veure, tant el Canadà com Alemanya respecten el principi d’ordinalitat, que defensa que les polítiques redistributives en el model bàsic de finançament no poden mai ser causa d’una alteració a l’ordre que ocupen les diferents comunitats als rànquings de riquesa.

L’Estatut de Catalunya de 2006, en el seu article 206 punt 5, que és el que estableix el principi d’ordinalitat: “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”, té una deficiència destacable ja que no el vincula als ingressos disponibles, que seria més raonable, sinó a la renda per càpita. Aquest matís és clau, ja que la variable significativa un cop feta la redistribució territorial són els recursos disponibles per finançar serveis autonòmics i no pas la renda per càpita.

Un altre aspecte a considerar és la importància de fixar uns períodes d’actualització per a les variables que intervenen en el disseny del sistema de finançament, per evitar situacions anòmales com ara que el volum de població que es pren de referència per valorar què pertoca a cada comunitat sigui una dada estàtica i no es vagi actualitzant periòdicament per adaptar-la a la realitat. Tornant al cas canadenc, l’actualització de les dades del model de finançament en aquest país es fa anualment. Catalunya ha tingut fins a l’actualitat un nivell de població “computable” equivalent al de l’any 1999, aquest fet l’ha perjudicat perquè en els darrers anys Catalunya ha rebut més població que altres comunitats autònomes i per tant s’haurien d’actualitzar anualment les dades encara que fos amb un desfase de dos anys.

Per finalitzar va ressaltar que el nou model de finançament per a Catalunya s’ha enfrontar a dos obstacles:

a.     Que els Fons Estructurals Europeus estan propers a la seva extinció, situació que sense cap mena de dubte provocarà una reacció de les comunitats actualment beneficiaries reclamant mantenir el seu nivell d’ingressos, aquest cop a càrrec de l’Estat Espanyol.

b.     Que pot influir negativament que l’esperada sentència del Tribunal Constitucional es fonamenti en els principis de suficiència i solidaritat, interpretats seguint la doctrina de l’Estatut d’Andalusia, és a dir, que la solidaritat no és tota l’aportació rebuda per la comunitat beneficiaria, sinó que només ho és aquella part que excedeix del nivell de suficiència, és a dir de la igualtat de recursos per habitant.

Julio Pradas Moya

Soci Ateneu Barcelonès