e-Tertúlia

Tertúlia d’economia amb en Josep Miquel Piqué

 (15 de juny de 2009)

La tertúlia del mes de juny ha posat sobre la taula un dels principals i més engrescadors projectes de la Barcelona actual: el districte 22@. Per parlar de com funciona i quines expectatives té el districte tecnològic de Barcelona hem compartit taula amb en Josep Miquel Piqué, conseller delegat de la Societat Municipal 22 @ BCN.

El concepte d’economia del coneixement és present amb freqüència als mitjans de comunicació, però poder caldria definir-lo d’una manera precisa abans d’entrar al detall de tot el que s’està fent dins aquest pol de desenvolupament que avui es constitueix en tema central de la tertúlia. L’economia del coneixement consisteix en posar en valor el coneixement econòmico-científic, és a dir, cercar una ubicació dins els mercats per al coneixement tecnològic. Una expressió anglosaxona que recull amb encert aquesta pretensió és “knowledge to use”. La ciutat de Barcelona i, per descomptat, el seu entorn metropolità, té un sistema de ciència que és capaç de competir a nivell internacional, però sembla bastant evident que cal guanyar pes en un altre aspecte de gran complementarietat: la competència al nivell empresarial. Una manera ben directa de que la universitat posi en valor el seu coneixement és mitjançant la innovació i les patents, que permeten que els coneixements generats a l’àmbit universitari facin el salt cap els mercats i acabin generant retorn. Un mecanisme molt recomanable per salvar aquest gap entre ciència i mercat és l’emprenedor, que crea un pont (bridge) entre aquests dos mons. Un altre exemple d’aquesta fusió entre l’entorn científic i l’empresarial són els departaments d’R+D (recerca i desenvolupament) que creen algunes empreses.

Un fenomen interessant a l’àmbit de que ens parla el Sr. Piqué és el de les empreses que neixen internacionals, ja que es considera que l’economia basada en el coneixement ha de ser internacional des del moment en qualsevol projecte és concebut. Lligat a això hi apareix un concepte interessant, el de la “inversió intel·ligent”, que defineix a aquells inversors no es limiten a aportar capital, sinó que a més s’involucren en el projecte (col·laboració tipus “venture capital”). Gràcies a la possibilitat de que els emprenedors esmentats abans i les grans empreses es puguin trobar en un territori comú, sorgeix la possibilitat de que els grans capitals captin innovacions locals i les projectin a nivell internacional.

Pel que fa al projecte barceloní, s’han reservat prop de 4 milions de metres quadrats de sòl, que s’han transformat en indústria del coneixement, des de la seva qualificació inicial de sòl industrial. Amb aquesta matèria primera s’ha iniciat un interessant procés de clusterització urbana partint de l’objectiu de trobar a quines activitats s’ha de dedicar la ciutat per poder competir a nivell mundial. Els clústers previstos són:

Media

Tecnologies de la informació

Salut- Health Tech

Energia

Disseny

Les xifres que mou aquest projecte donen una idea de la seva grandiositat: 1.441 empreses i 40.000 treballadors, el 50% dels quals són de nivell universitari. Precisament un dels grans valors diferencials del projecte és el seu encaix amb els habitants tradicionals del territori que ocupa, procés que s’ha fet mitjançant diversos programes i activitats, com ara la “digitalització social” o “famílies en xarxa”. El projecte de “digitalització social” consisteix en que les generacions de més edat transmeten la seva història per a que les més joves la digitalitzin. Per la seva banda “famílies en xarxa” és una iniciativa que implica les comunitats educatives públiques del districte per apropar les noves tecnologies als pares i mares. Aquest plantejament d’implicació amb l’entorn –la mixtura entre veïns professionals i veïns convencionals- és un dels principals èxits del projecte, que es constitueix en un model oposat, per exemple, al de La Défense de Paris, que només té usos professionals.

Finalment, el Sr. Piqué incideix en el que ell considera que la veritable matèria primera de l’economia del coneixement: el talent. Dins del 22@ són fonamentals les polítiques d’atracció i retenció del talent mitjançant totes les vies possibles. Per exemple, es realitzen contactes intensos amb residents estrangers (alumnes d’Erasmus, etc.) des de les empreses de tecnologia per tal de que un cop retornin al seu lloc de procedència tinguin present Barcelona com a pol de desenvolupament.

El Sr. Piqué afirma amb seguretat que el districte 22@ és el veritable departament d’R+D de Barcelona, però no només això, també es constitueix en un motiu d’optimisme de cara al paper de la ciutat en el panorama mundial de l’economia del coneixement.

David Valero i Carreras.

Soci (secció d’economia)

Tertúlia d’economia amb Antoni Zabalza (13 de juliol de 2009)

En aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès es parlà de crisi i indústria amb l’Antoni Zabalza, soci de l’Ateneu, com a invitat. Francesc Cabana realitzà la presentació d’Antoni Zabalza (Linyola, Pla d’Urgell, 1946) considerant tres facetes del ponent: l’acadèmica, destacant la seva formació i docència a la London School of Economics, que culmina amb la càtedra  d’Anàlisi Econòmica a la Universitat de València: la faceta política amb càrrecs com Secretari d’Estat d’Hisenda i Cap del Gabinet de Presidència; i la faceta empresarial, que és l’actual, com a President i Conseller Delegat d’Ercros. Aquest perfil fa d’Antoni Zabalza una de les persones més idònies per indicar com afrontar la reconversió de la indústria a Catalunya.

Per Antoni Zabalza la indústria ha estat una mica oblidada en aquesta crisi, que és la més profunda, i de més durada que el món industrialitzat ha experimentat des de la II Guerra Mundial. Les causes que l’han originat són múltiples: el desequilibri global entre l’estalvi la inversió que ha comportat un excés de liquiditat, com causa ‘macroeconòmica’, i la fallida dels mercats financers i immobiliàris com a causa ‘microeconomica’.

La causa bàsica, tanmateix, està en el sector financer. En particular, en la enorme infravaloració del risc i en el consegüent excés de confiança que ha afectat a tothom. Les conseqüències més visibles d’això han estat el col·lapse del sector financer i la punxada de la bombolla immobiliària. Però aquestes no han estat les úniques conseqüències: des de meitats del 2008, i en particular des de l’últim trimestre de l’any, la crisi s’ha fet sentir també en el sector industrial.

Encara que la crisi és global, els països més afectats han estat Estats Units, Regne Unit, Irlanda i Espanya, amb diverses peculiaritats pel cas espanyol. La primera és que la bombolla immobiliaria s’ha produït tot i el creixement negatiu de la productivitat. La segona que com a conseqüència d’aixó, aquesta bombolla s’ha finançat amb estalvi extern a través de l’endeutament, de manera que l’any 2008 el dèficit de la balança externa per compte corrent assolia el 10 % del PIB i el deute extern (privat i públic) el 150 % del PIB.

El dèficit per compte corrent no és necessàriament dolent, la tragèdia és que els recursos obtinguts no anaven destinats a millorar la productivitat sinó a finançar el consum o a construir vivendes més enllà del que el país necessitava o es podia permetre. Es a dir, hem gastat per sobre de les nostres possibilitats. La tercera es que per primera vegada, aquest problema l’haurem de resoldre sense tenir a la nostra disposició la política monetària i la política de tipus de canvi. L’augment de la productivitat i competitivitat que el país necessita l’haurem de aconseguir per la vía d’un ajust real.
Aquest necessari augment de la productivitati de la compettivitat incideix de ple en el sector industrial, que és el que genera la part més gran dels bens internacionalment comerciables.

Què fer? Cóm aconseguir aquest augment de la productivitat i de la competitivitat de la nostra industria?

Hi ha dues vies complementaries. La primera és la via estructural que passa per millorar la capacitat tecnològica, fomentar l’educació, la recerca i el desenvolupament…, però té el problema de que és a llarg termini. La segona via, a curt termini i inevitable, consisteix en ajustar la capacitat productiva al nou marc econòmic. Sense que s’interpreti com una menysvaloració de la primera via, Antoni Zabalza es concentrà en la segona.

El problema és que a la indústria se li ha reduït la demanda de l’ordre d‘un 30 %, la recuperació serà lenta, i quan es produeixi, no solament partirem de nivells molt baixos, sinó que la recuperació no ens portarà als nivells anteriors.

Aquesta crisi no és una simple baixada cíclica; tindrà efectes de mig i llarg termini relacionats, d’una banda, amb la substancial revisió de la tecnologia financera i de la forma de gestionar el risc; i de l’altra, i com a conseqüència de l’anterior, amb el menor esforç inversor (i per tant amb el menor progrés tecnològic) que s’haurà produït durant els anys de crisi.
Augmentar la productivitat i mantenir el volum més gran possible d’ocupació i de capacitat productiva viable, és un repte difícil que requerirà esforços per part de tots.

S’està parlant molt de la reforma laboral com a via per assolir aquest objectiu. És evident que hi ha reformes a fer, però ara, en el bell mig de la crisi, amb l’atur pujant molt fortament, no és el moment idoni per a la reforma laboral. Ni tenim temps ni es donen les condicions polítiques. El problema és molt més urgent. Del que es tracta ara és de, partint del marc legal vigent, propiciar les condicions que minimitzin l’impacte de l’ajust sobre els treballadors, però que a la vegada no obstaculitzin que les reestructuracions que siguin necessàries.

La legislació laboral actual és millorable. Però també és veritat que la llei actual dóna en principi marges importants d’actuació. Per exemple, el cost mínim de l’acomiadament és 20 dies per any treballat i la falta d’acord entre les parts no és en si mateixa una causa legal perquè l’Administració rebutgi un ERO.

Aquests marges, degut a la inèrcia de l’Administració, sindicats o de les mateixes patronals, rarament s’aprofiten.

L’Administració posa molt més pes en el fet que un ERO es presenti amb l’acord dels sindicats que en les causes objectives que justifiquen l’expedient,
Els sindicats tendeixen a ignorar que la situació econòmica ha canviat i que els costos d’acomiadament que abans es pagaven ara en molts casos són simplement inabastables per falta de recursos generats per l’empresa i per falta de crèdit.

Les patronals estan massa capficades en les grans reformes legislatives, quan el moment polític no és el adient. Es trauria més profit forçant a l’Administració a actuar amb més realisme i flexibilitat en l’aplicació administrativa del marc legal vigent.

Antoni Zabalza, considerà que res d’axó és fàcil. Sense oblidar la via complementària i menys dolorosa de la promoció de l’educació i la recerca, assenyala que si no fem l’ajust real que la nostra situació actual requereix, correm el perill de malmetre de forma irreversible el teixit industrial espanyol

Joaquim Perramon.

Tertúlia d’economia amb el Catedràtic Tomàs Moltó

(11 de maig de 2009)

El segon dilluns de maig varem tornar a trobar-nos uns 25 socis de l’Ateneu per compartir una tertúlia d’economia, aquest mes el convidat va ser el Catedràtic d’economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona Tomàs Moltó, i li varem demanar que ens parles de Xina, ja que es un  expert en l’estudi del desenvolupament d’aquest país sent moltes les publicacions, cursos i conferencies que ha realitzat sobre aquest tema.   

La Xina ha estat històricament la primera gran economia de mercat.  Tanmateix, la  progressiva fragilització de la seva base econòmica va fer coincidir al S. XIX, una crisi econòmica endògena i el desplegament mundial del capitalisme europeu. Les guerres de l’opi, les successives intervencions estrangeres i la gran insurrecció camperola dels Taiping varen provocar el col·lapse del sistema imperial fins a posar en perill l’existència mateixa de la Xina como a país independent.

La reacció nacionalista que es va desenvolupar a partir dels primers decennis del segle XX,  va dividir-se en dos fraccions enfrontades. Una d’elles, el Partit Comunista, capgirant l’estratègia recomanada per la Internacional comunista, va aconseguir dur a la victòria una insurrecció camperola, combatent amb una eficàcia superior als invasors japonesos i forçant a l’altra fracció, el Guomindang a refugiar-se en la província insular de Taiwan.

El regim comunista va encarar la modernització de Xina, amb l’ajut de la Unió Soviètica, amb el punt de partida de la reforma agrària i la construcció d’una base industrial autònoma. L’escassetat de terres (alimentar al 20% de la població mundial amb el 10%de la terra disponible per conrear és el repte que els dirigents xinesos reivindiquen) i la manca de capital varen ser els condicionants d’un procés que va aconseguir resultats remarcables en termes del desenvolupament industrials i de millora en les condiciones de vida però força lluny dels objectius de construir una economia socialista. Els enfrontaments entre els partidaris de reforçar els elements de mercat i els que volien aprofundir les transformacions socialistes varen marcar els anys seixanta i setanta.

En desaparèixer Mao, el líder històric del renaixement de Xina, els reformistes van endegar, a partir de 1979 un procés on el mercat havia de jugar un paper cada cop mes important. Es tractava en ultima instància de valoritzar l’excedent de l’agricultura d’una manera directa, utilitzant els recursos de treball en empreses rurals, creades per funcionaris locals, que així obtenien recursos per auto abastir-se, fora del marc del Pla estatal i a les Zones especials, a la costa, on el capital estranger permetia aprofitar aquests excedents de ma d’obra i la incorporació de tecnologies més avançades.

El desenvolupament d’aquests processos, va crear el clima favorable per la privatització de  les empreses estatals tot mantenint un sector central controlat per l’estat, però amb mecanismes de control indirecte. Posteriorment ha seguit aquest model. Els quatre grans bancs, tot i privatitzats, son controlats per l’Estat. No ha hagut liberalització del moviments de capitals i per tant l’Estat ha conservat el control del sistema financer.

En el context  actual, la Xina no te el deute exterior que tenia abans, ha creat una tecnologia i xarxa industrial pròpia i ha desenvolupat la recerca, amb resultats estimables. La seva posició en relació amb el finançament exterior ha canviat força. Actualment te dos bilions de dòlars  en reserves y una gran expansió d’inversions en Amèrica Llatina i Àfrica.

Aquest creixement ha tingut però aspectes negatius,  tant en el terreny de la educació i la sanitat, com en el de la contaminació i l’esgotament dels recursos naturals.

L’actual crisis econòmica ha fet disminuir  la demanda internacional de productes fabricats a la Xina i ha coincidit amb un canvi d’orientació que prova de corregir els desequilibris, cercant el desenvolupament de la demanda interna.

El repte és important i difícil. Tanmateix, el pes de les institucions estatals, que representa un fre a les possibilitats d’avenços democràtics, no es necessariament un factor advers al redreçament del model de creixement. Keynes, al prefaci de l’edició alamana de la “Teoria General” de 1936 reconeixia que, tot i que la seva anàlisi estava desenvolupada en la perspectiva d’una economia liberal no veia obstacles importants  en la seva aplicació en contextos amb una concentració de poders més forta.

Joan Ramon Barri

Tertúlia d’economia amb el Doctor Joan Tugores Ques

(20 d’abril de 2009)

El passat 20 d’abril vam compartir taula amb el catedràtic d’economia Joan Tugores per tal de debatre la necessitat de reconstruir el model econòmic actual. En Joan Tugores, sense dubte una de les ments més brillants d’aquest país, és doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona a més de llicenciat en Dret, va ser Degà d’aquesta Facultat i finalment Rector de la Universitat de Barcelona.  Actualment imparteix classes a la Facultat d’Econòmiques com a membre del Departament de Teoria Econòmica i col·labora amb freqüència amb els mitjans de comunicació.

Quan manifestem la nostra gran satisfacció pel fet de poder compartir una bona estona amb en Joan Tugores volem transmetre la sensació d’aire fresc que ens aporta la seva visió de les coses i els seus sòlids raonaments, després d’aquest empatx neocon que hem hagut de patir durant els darrers anys. Almenys queda el consol de que tots aquells qui sospitaven que les coses no anaven pel bon camí podran dir que tenien raó. O com deia John Maynard Keynes i oportunament recorda el nostre ponent, “Continuaran havent-hi cobdiciosos, però almenys no els haurem d’aplaudir”.

La primera referència de la tertúlia es per a John Maynard Keynes que al 1930, poc després del Crash del 1929 i immersos ja en la posterior gran depressió va encunyar el terme “Desori colossal” per  definir la situació que es va viure en aquells moments i que té sorprenents concomitàncies amb l’actual.  De fet, Keynes va dir “Ens hem ficat en un desori colossal, hem comès errors gegantins en el control d’una maquinaria delicada el funcionament de la qual no comprenem”, sentència que es podria aplicar amb encert a alguns aspectes de la situació actual.

Els quatre punts que el Dr. Tugores senyala com a ingredients necessaris d’aquesta crisi sense precedents a les darreres dècades són el comportament gregari, l’excés de finançament, la necessitat a alguns països de l’estalvi extern i l’enlluernament provocat pel crèdit fàcil. Quan parla de comportament gregari s’està referint al sector financer, que no ha aturat el procés de creació de crèdit i de sofisticats instruments derivats, tot i ser –en alguns casos- conscient del perill existent i de l’excessiu risc en que s’estava incorrent. Alguns països, especialment els Estats Units, han acabat resultant addictes al finançament extern procedent de països asiàtics amb excedents gegantins, invertint així el sentit del flux monetari que va dur el col·lapse a les economies asiàtiques l’estiu del 1997. Aquesta necessitat d’estalvi exterior, conjuminada amb la facilitat per obtenir-lo ha acabat anestesiant els mecanismes de control. Finalment, la mateixa societat, la massa de consumidors, s’ha vist enlluernada pel crèdit fàcil, convertint-lo en un element fonamental de les seves economies domèstiques.

El fet de que aquesta gran crisi originada als països occidentals (Estats Units, Europa) pugui provocar un moviment pendular del poder mundial, resultant que Àsia passi a ser el centre de l’economia mundial, és un dels altres aspectes sobre els que reflexiona el Dr. Tugores. Podríem pensar que es tracta d’un canvi de polaritat sense precedents a la correlació mundial de forces, però si fem cas dels estudis retrospectius de l’economista Angus Maddison, podríem estar simplement davant del tancament d’un parèntesi d’aproximadament segle i mig on els asiàtics –bàsicament Xina- havien cedit el seu lideratge multisecular. Així doncs, si observem amb detall les xifres retrospectives de Maddison sobre la distribució del PIB mundial trobem el següent:

Any 1820

Xina: 33%

Índia: 16%

Europa occidental: 24%

Any 1950

Xina: 5%

Índia: 4%

Europa + USA: 53%

La conclusió immediata que sorgeix de l’observació d’aquestes xifres és que els canvis de pes de les diferents àrees econòmiques no és una cosa nova fruit de l’actual procés d’accelerada mundialització, sinó que s’han produït de forma freqüent al llarg de la història. De fet, els asiàtics no es consideren en puritat “països emergents”, sinó que pensen que simplement estan en el camí de recuperar la seva posició natural dins de la correlació de forces planetàries. En vista d’això no hi ha dubte que la distribució del pes econòmic de les diferent àrees cap a l’any 2015 serà força diferent a la que teníem l’any 2000. Un dels dubtes principals que es presenten davant l’escenari de ressorgiment dels països asiàtics és com quedarà la democràcia política un cop aquestes regions hagin assolit cotes de poder significatiu, ja que sembla evident que en l’actualitat tenen grans carències en aquest àmbit.

Un dels altres punts crítics que cal posar sobre la taula a l’hora de debatre la redefinició del capitalisme està expressat en la pregunta que es fa la OCDE a l’informe publicat el passat mes d’octubre de 2008, i que porta un títol revelador: “Creixement desigual?”. Cal plantejar-se seriosament si l’onada de prosperitat dels darrers anys no s’ha repartit de forma excessivament desigual i si això pot ser una font de tensions socials. Segons el Dr. Tugores les estadístiques semblen donar la raó als qui asseguren que durant l’època de prosperitat les diferències socials no han fet sinó que eixamplar-se. De fet, Sir Anthony Atkinson –també citat per Tugores- ha anat més enllà en aquesta idea i en el seu treball “Creixement desigual, recessió desigual?” afirma que els costs de la recessió no esquitxaran per igual a uns i altres, sinó que tindran una major incidència precisament en aquells qui menys s’han beneficiat de l’onada de creixement. En vista de tot això poder cal canviar el model per tal de que sigui més igualitari.

Una de les premisses que s’atribuïen el procés de mundialització que hem viscut durant els darrers anys era que provocaria una major competència entre els operadors dels diferents mercats i que això ens duria a una pèrdua de pes dels grans grups empresarials. La realitat és que s’ha produït el procés invers, i en virtut de l’eficiència empresarial no hem deixat de veure situacions de concentració de grups competidors que han acabant restant poder decisió al mercat i per tant, minvant la capacitat d’elecció dels consumidors. Sense dubte, segons Tugores, cal potenciar el teixit productiu local. En aquest sentit, al llarg dels darrers anys hi ha hagut una clara aposta per l’anomenat “marge intensiu” front al “marge extensiu”, conceptes que venen a representar els diferents tipus d’empreses que competeixen al mercat. El marge intensiu fa referència als grans grups empresarials, empreses emblemàtiques que per la seva implantació internacional poden competir a nivell mundial. A l’Estat Espanyol són grups com Santander, BBVA, Telefónica o Repsol. El concepte oposat de marge extensiu, que es constitueix en via alternativa, fa referència a potenciar empreses més petites, però molt nombroses, per tal de que es vagin incorporant progressivament al procés de mundialització. En opinió del Dr. Tugores no hi ha dubte que la via per a Catalunya ha de ser aquesta segona, la del marge extensiu, que per cert és el model d’èxit de països com Àustria o Països Baixos, territoris que per població o superfície serien equiparables a Catalunya. Lamentablement tot sembla indicar que darrerament aquesta via extensiva s’està desatenent. Resulta clau arribar a una massa crítica d’empreses mitjanes que participin de la mundialització, o en altres paraules, que destinin una part significativa la seva producció a l’exportació.Lligat de manera íntima al concepte de marge intensiu hi trobem un perfil empresarial que en els darrers anys ha estat francament de moda, com és el dels “National Champions” o “Campions nacionals”, prou conegut a l’Estat Espanyol. Doncs bé, precisament de la major potència exportadora del món, Alemanya, ha sorgit un concepte oposat i ple d’èxit, els dels “Hidden Champions” o “Campions ocults”, que fa referència a empreses d’una dimensió més reduïda, però que aconsegueixen competir triomfalment a nivell mundial gràcies a la seva tendència a innovar i al seu dinamisme. Aquest perfil podria adaptar-se prou bé al de les pimes catalanes, si no fora per què acostumen a manifestar un caràcter que refusa en excés la projecció i que les fa anar massa per lliure en lloc col·laborar estretament.

Una de les primeres conclusions que treu el nostre convidat de tot el que ha exposat a llarg de la tertúlia és que cal retornar a l’origen i que sense dubte els mercats necessiten regulació. Ara ens correspon trobar una interpretació progressista del liberalisme econòmic per substituir la interpretació conservadora que fins ara s’havia fet i que es considerava l’única possible. Cal trobar l’aplicació adient del Keynessianisme a l’actualitat, tenint en compte que el seu concepte clau no va ser la despesa pública per se, sinó la creació de l’estat del benestar. És capital definir els nous conceptes que han  d’emplenar aquest “Segon Keynessianisme”, encara que de candidats n’hi ha molts: inversió en medi ambient, accions per compensar l’envelliment de la població, recursos per inversions tant en infraestructures materials com a del coneixement, etc. Aquests continguts han de ser els que permetran frenar la crisi i generar una nova prosperitat. Però per sobre de tot, cal evitar que tots els recursos públics que s’hi aboquin acabin segrestats pels mateixos agents que ens han ficat a la crisi.

David Valero i Carreras.

    Tertúlia d’economia amb el Doctor Joaquim Solé Vilanova

(16 de febrer de 2009)

Joaquim Solé Vilanova és catedràtic d’Hisenda Pública per la Universitat de Barcelona i Doctor en Economia per la Universitat de Salford (Regne Unit). S’ha especialitzat en finançament autonòmic i local, àmbit sobre el qual ha publicat regularment. També hem de destacar que és el director del Màster en Hisenda Autonòmica i Local del que actualment s’imparteix la seva 22a edició a la Universitat de Barcelona.

El Dr. Solé Vilanova inicia la tertúlia destacant el seu interès des de sempre pels temes d’Hisenda Autonòmica i Local, i que per començar a parlar sobre el tema que ens ocupa s’haurien de fixar unes idees bàsiques sobre les figures que componen un model de finançament que són: els impostos, que atorguen poder tributari, i la participació en impostos i transferències, que no atorguen aquest poder.

Seguint aquestes directrius, el model bàsic de finançament de la Generalitat i de la resta de comunitats autònomes, excepte el País Basc (concert econòmic) i Navarra (conveni econòmic) es composa per:

1.     Impostos cedits transferits per l’Estat, i que possibiliten a la Generalitat tenir la capacitat d’exercir un poder tributari notable.

2.     Participacions en impostos de l’Estat, com l’IVA i els Impostos Especials, que com ja s’ha comentat abans no donen cap tipus de poder tributari.

3.     El Fons de Suficiència que es tracta d’una transferència anivelladora que reben en major quantia les comunitats amb menys recursos i que intenta garantir uns ingressos mínims.

Fora del “Model Bàsic” de finançament ens trobem les següents fonts d’ingressos: els impostos propis, el Fons de Compensació Interterritorial i els Fons Estructurals de la Unió Europea (subvencions per a inversions limitades a les deu comunitats menys riques).

Uns dels objectius primordials que persegueixen totes aquestes eines és l’anomenada solidaritat interterritorial, entesa com la garantia de que els ciutadans de les diferents comunitats rebran unes prestacions públiques homogènies. Amb el pas dels anys, aquestes polítiques solidàries han posat en evidència els mecanismes d’igualació entre uns i altres, i fins i tot l’alteració de l’ordre per ingressos tributaris per càpita de les comunitats. És a dir, algunes de les comunitats que reben fons d’anivellament poden acabar tenint més recursos per habitant que les comunitats que no en reben.

En referència a l’actual model considera com a aspecte positiu que, en 25 anys de vigència, sempre s’ha anat avançant en major o menor grau (s’ha incrementat el poder tributari de les comunitats autònomes), i com a aspecte negatiu la configuració del Fons de Suficiència, que amb el pas dels anys, la realitat ha demostrat que va més enllà del que semblaria raonable com a mecanisme d’igualació entre territoris.

La política de solidaritat interterritorial ha de respectar l’ordinalitat entre les rendes dels diferents territoris. Com a exemple de política de solidaritat interterritorial, però que respecte el principi d’ordinalitat, fa esment al cas del Canadà, on cap de les províncies i territoris que reben fons d’anivellament pot quedar per sobre de les que no reben cap tipus de finançament addicional. Les regions més desafavorides arriben a la mitjana per habitant però les més riques es mantenen per sobre i mantenint l’ordre en el nivell de renda. Al Canadà anivellar implica reduir diferències no igualar a totes les regions. Aquest principi d’ordinalitat també l’ha mantingut el Tribunal Constitucional alemany que ha afirmat el 1999 que l’anivellament interterritorial és reduir les diferències però no assolir la igualtat entre els diferents landers.

Com podem veure, tant el Canadà com Alemanya respecten el principi d’ordinalitat, que defensa que les polítiques redistributives en el model bàsic de finançament no poden mai ser causa d’una alteració a l’ordre que ocupen les diferents comunitats als rànquings de riquesa.

L’Estatut de Catalunya de 2006, en el seu article 206 punt 5, que és el que estableix el principi d’ordinalitat: “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”, té una deficiència destacable ja que no el vincula als ingressos disponibles, que seria més raonable, sinó a la renda per càpita. Aquest matís és clau, ja que la variable significativa un cop feta la redistribució territorial són els recursos disponibles per finançar serveis autonòmics i no pas la renda per càpita.

Un altre aspecte a considerar és la importància de fixar uns períodes d’actualització per a les variables que intervenen en el disseny del sistema de finançament, per evitar situacions anòmales com ara que el volum de població que es pren de referència per valorar què pertoca a cada comunitat sigui una dada estàtica i no es vagi actualitzant periòdicament per adaptar-la a la realitat. Tornant al cas canadenc, l’actualització de les dades del model de finançament en aquest país es fa anualment. Catalunya ha tingut fins a l’actualitat un nivell de població “computable” equivalent al de l’any 1999, aquest fet l’ha perjudicat perquè en els darrers anys Catalunya ha rebut més població que altres comunitats autònomes i per tant s’haurien d’actualitzar anualment les dades encara que fos amb un desfase de dos anys.

Per finalitzar va ressaltar que el nou model de finançament per a Catalunya s’ha enfrontar a dos obstacles:

a.     Que els Fons Estructurals Europeus estan propers a la seva extinció, situació que sense cap mena de dubte provocarà una reacció de les comunitats actualment beneficiaries reclamant mantenir el seu nivell d’ingressos, aquest cop a càrrec de l’Estat Espanyol.

b.     Que pot influir negativament que l’esperada sentència del Tribunal Constitucional es fonamenti en els principis de suficiència i solidaritat, interpretats seguint la doctrina de l’Estatut d’Andalusia, és a dir, que la solidaritat no és tota l’aportació rebuda per la comunitat beneficiaria, sinó que només ho és aquella part que excedeix del nivell de suficiència, és a dir de la igualtat de recursos per habitant.

Julio Pradas Moya

Soci Ateneu Barcelonès

El passat dia 26 de gener vam celebrar una de les habituals tertúlies del dilluns que organitza la secció d’economia de l’Ateneu. En aquesta ocasió vam comptar amb la presència de l’economista de les terres de l’Ebre Germà Bel, que ens va parlar de les infraestructures a Catalunya. En Germà Bel és catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona, centrant els seus interessos investigadors en l’àmbit del sector públic, els processos de privatització, els organismes reguladors i els transports i les infraestructures. En el seu dilatat currículum hi figuren diversos premis i beques, essent el darrer d’ells el Premi de la Societat Catalana d’Economia (Institut d’Estudis Catalans) a la millor investigació sobre economia el 2006. Professionalment ha estat assessor de diversos ministeris i professor a diferents universitats, fonamentalment a la Universitat de Barcelona. Malgrat aquesta intensa activitat investigadora i docent, ha tingut temps de participar activament en la política, ja que va ser Diputat al congrés espanyol entre els anys 2000 i 2004.

En el transcurs del dinar, i tenint en compte les limitacions que planteja per al convidat una tertúlia front a una ponència convencional, el Doctor Bel ens va parlar de dues infraestructures fonamentals: el ferrocarril -amb interessants reflexions al voltant del tren de gran velocitat- i el transport aeri -de gran actualitat en el moment de celebrar la tertúlia degut a la compra de la companyia aèria Spanair per un grup d’empresaris catalans.

El camp de les infraestructures a Catalunya -igual com passa a l’Estat Espanyol- ve marcat pel fet que estem parlant d’una economia madura i que per tant té unes infraestructures madures, cosa que fa que l’autèntic debat s’hagi de centrar molt més en la gestió que no pas en la quantitat. Més que afegir grans volums d’infraestructures, el que donarà valor és la qualitat i l’enfocament de la seva gestió.

Pel que fa al transport ferroviari, tots hem pogut comprovar que la prioritat de l’actual govern central consisteix en maximitzar la xarxa de tren d’alta velocitat -conegut com a AVE a l’ Estat Espanyol- per tal que les quatre cantonades de la península hi tinguin connexió. El Dr. Bel es planteja la racionalitat d’aquesta premissa: en primer lloc, l’autèntica internacionalització prové del transport de mercaderies, no pas del de persones, segment aquell que es troba força desatès. Per altra banda, la utilitat principal del tren d’alta velocitat sembla que rau en la reducció del temps i del cost dels desplaçaments des de qualsevol lloc fins a Madrid, però no resulta tan útil en desplaçaments internacionals (en llargues distàncies l’avió continua sent imbatible) ni tampoc en desplaçaments recurrents per motius laborals (en distàncies reduïdes es fa servir el cotxe o el tren de rodalies). Tampoc no es pot afirmar que l’expansió de l’alta velocitat hagi provocat una redistribució de la població com s’esperava, ja que ni els madrilenys s’han traslladat a viure a Ciudad Real ni els barcelonins consideren Lleida com una opció per residir. De fet, aquesta expectativa no complida ha provocat un excés d’habitatges tant a Ciudad Real com a Lleida. De fet, segons el Dr. Bel l’articulació geogràfica que realment aporta increments de productivitat és la metropolitana i no pas la regional. Un exemple d’infraestructura que reforça aquesta afirmació és l’autopista Pau Casals, que uneix Barcelona amb les poblacions del Garraf (Sitges, Vilanova), salvant l’obstacle del Massís del Garraf.

Quant al transport aeroportuari, ens trobem en vigílies de la posada en funcionament de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona -l’anomenada Terminal 1 o simplement T-1- que ha suposat una inversió colossal, gairebé equivalent al cost de l’aeroport de Munic sencer. Segons el Dr. Bel aquesta infraestructura, igual com poassa amb la T-4 de Madrid-Barajas, podria resultar excessiva atès el seu sostre de capacitat. En tot cas, la problemàtica del transport aeroportuari va més enllà de les mateixes infraestructures, doncs segons Germà Bel la clau de volta rau en la gestió més que no pas en el seu disseny. Sense dubte, la gestió centralitzada dels aeroports que es fa per part d’Aena és el gran obstacle amb què es troba Catalunya per aconseguir fer-se un lloc en el món. Pel que fa a les seves característiques, la nova T-1 resulta especialment apta per connexions i redueix significativament els “taxing” o períodes de desplaçament des de les pistes fins a les terminals de passatgers. Si finalment l’ús principal que se li dóna és el de pont aeri amb Madrid-Barajas, s’estarà incorrent en una important manca d’aprofitament de la infraestructura.

En aquest punt en Germà Bel planteja un possible debat: quina és la vocació de Barcelona? Quedar-nos com estem o competir fermament per esdevenir una veritable capital europea? Existeix realment una manca d’ambició a Barcelona i a Catalunya? Si realment es pretén ser ambiciós, cal tenir en compte que s’han de combatre forces centrípetes molt potents, doncs el model centralitzat de gestió que es practica a l’Estat té molt clar quin ha de ser l’epicentre de la vida econòmica. Si bé no han aconseguit crear una nació com França, sí que estan intentant construir una capital com Paris. Aquest procés de centralització s’ha accentuat d’ençà la segona meitat dels anys noranta del segle vint.

Existeixen, però, models alternatius. Això sí, caldria desmuntar Aena per poder accedir a una gestió independent dels aeroports. Alguns exemples interessants poden ser els aeroports de Boston o de Manchester, que no són hubs ni tenen la seu de cap companyia, però compten amb una gran oferta de vols internacionals. Un altre model pot ser Milà, amb la gestió que fa de l’aeroport de Malpensa, que com a resposta a la decisió d’Alitalia de deixar-los fora de les seves rutes (una situació que recorda a la de l’aeroport de Barcelona respecte a Iberia) han optat per deixar de donar prioritat en l’accés preferent a les facilitats al subministrament de vols a Roma.

Finalment, cal destacar que en opinió del nostre convidat, tant el disseny com la gestió de les infraestructures que s’ha fet des dels diferents governs centrals té molt més d’ideologia que de gestió racional des d’un punt de vista econòmic. L’obsessió per la centralització provoca situacions paradoxals com la de Transmed, la línia de mercaderies europea, que malgrat el seu nom no passa per València, i sí que ho fa per Madrid.

Com a comentari final val la pena senyalar que al llarg del dinar s’ha comprovat com els avantatges de fer una tertúlia d’aquest estil compensen amb escreix les limitacions indicades al començament i, si bé no hi ha un ordre escrupulós a la dissertació, sí que es pot fruir d’unes opinions que potser no sentiríem en un escenari més formal.

David Valero i Carreras

Resum de l’acte que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès el passat 28 de gener de 2009.

Josep Maria Carreras, ponent de la secció d’Economia, fa una presentació del conferenciant en la que destaca que és Doctor en Economia per la Universitat de Barcelona i pel Massachusetts Institute of Technology. Ha estat Secretari d’Estat d’Economia, economista del Banc Mundial i Director General de l’INI. Actualment és professor ordinari de l’IESE i catedràtic de Teoria Econòmica. També ocupa la Càtedra d’Espanya a la China-Europe International Business School (CEIBS). També s’esmenta el seu darrer llibre “La ciencia humilde. Economia para ciudadanos”.

L’Alfred Pastor comença explicant que aquesta crisi és el final de la “bombolla” de la construcció i involucra el sector financer. Destaca quatre característiques:

- Afecta a una part important de la riquesa de les famílies,

- Es produeix pel finançament de la vivenda, que és una part important del negoci bancari.

- Es produeix en un mercat únic de capitals, és global i abasta una extensió mundial.

- Implica instruments molt complexes,… assegurances, garantitzadors de “renting”, etc.

Des de l’any 2006 fins ara hi ha hagut diversos fets que han anat manifestant l’existència de la crisi. Els primers avisos són el gener de 2006, quan els preus de la construcció arriben al màxim als EUA. El juny de 2007 es produeixen els primers impagaments importants. Podem diferenciar dues fases:

- La primera, d’agost de 2007 a agost de 2008. Es regula baixant el tipus d’interès i injectant liquiditat.

- La segona fase, del setembre al novembre de 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, l’asseguradora AIG per frau, als EUA. El Secretari del Tresor Henry Palson, inicia el pla d’ajuda pels bancs.

- El novembre i desembre de 2008 es produeix la crisi de liquiditat i després el pànic, del qual els bancs trigaran a refer-se i per tant, a tornar a donar crèdit.

En aquest entorn es constitueixen els plans d’ajuda al mercat interbancari. Paral·lelament es produeixen efectes a l’economia real, que es manifesten amb una disminució del creixement global del 5 al 3 per cent. Mentre, a la Xina es passa d’un creixement del 9 al 6 per cent. La crisi deixa el major endeutament extern als EUA, Regne Unit i Espanya, que és de 420.000 milions d’euros.

A Espanya es crea una gran incertesa. Els factors que la defineixen són aquests:

a) La liquiditat és reduïda i l’endeutament elevat,

b) Existència d’una bombolla immobiliària desproporcionada,

c) Concentració excessiva de la ocupació en la construcció; un de cada tres empleats és de la construcció.

d) S’ha concedit massa crèdit a la construcció: quan a Europa era del 2,5%, a Espanya era del 3,5%.

Greenspan pregonava que el mercat ho arreglaria tot. Hem pogut veure que no era cert. Els economistes ens hem equivocat en el diagnòstic. Fent una anàlisi actual, per sortir de la crisi cal intentar aconseguir els següents objectius:

1. S’ha de procurar mantenir l’activitat; no es pot tenir 6,5 milions de persones sense feina. Pagarien la crisi els treballadors, i s’ha d’evitar aquesta injustícia.

2. Distribuir les pèrdues. S’ha d’ajudar el sector bancari, però també a les famílies, directament.

3. Cal baixar el preu de les vivendes, de l’ordre d’un 30%. Als anys vuitanta, van baixar els preus un 35%, però amb una inflació del 16%. Ara la inflació és del 2% i els preus haurien de baixar molt més.

4. Cal adequar la nostra economia al nostre futur. Hem de construir una societat més productiva. S’ha de treballar el Pressupost i veure fins on podem arribar, per no endeutar-nos més i triar les partides més adients.

Durant el periode 2003-2007, el fet que els tipus d’interès de la zona euro fossin molt baixos va donar-nos massa liquiditat, i vam fer una política monetària massa laxa.

Ara, per tant, ens cal augmentar la COMPETITIVITAT, la PRODUCTIVITAT i la INNOVACIÓ.

Hem d’anar cap a una societat més productiva per aprofitar el talent dels ciutadans.

Com en totes les crisis, estem davant d’una amenaça, però també d’una oportunitat, que ens pot permetre repensar i canviar alguns trets de l’actual sistema econòmic.

Com a tret positiu dels moments actuals cal destacar que en comparació amb la crisi que va afectar Espanya del 1975 al 1985, ara tenim una economia més forta i amb un percentatge de població activa més elevat.

Autor  del resum: Joan Ramon Barri

El dia 14 de gener va tenir lloc la primera conferencia del cicle  “Crisi: on és la sortida”, a càrrec del Josep Oliver, Catedràtic d’economia aplicada i director del departament del mateix nom de  la Universitat Autònoma de Bellaterra. També es el coordinador del “Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya” que publica la Caixa de Catalunya. Te el  Premi Catalunya d’Economia, de la SCE filial de l’Institut d’Estudis Catalans i el  Premi Joan Sardà Dexeus, de la REC del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Josep Oliver s’ha dedicat principalment al estudi de les relacions exteriors de l’economia catalana, especialment amb Espanya; l’impacta econòmic de la immigració; el comportament de les famílies en mataria de consum; i  als resultats de la inversió en capital humà tant pel que fa a les demandes empresarials de ma d’obra com al seu impacte en la productivitat. Sobre aquests temes ha publicat nombrosos articles de revistes, col·laboracions en obres col·lectives i diversos llibres. 

En la seva exposició el conferenciant, va començar explicant les característiques del període anterior a la crisi, per tal de veure les causes de la mateixa. Durant els catorze anys d’expansió es produïren una sèrie de fets que definiren els actius i els passius de la mateixa, segons Oliver.  Entre els actius va destacar: l’entrada en el euro, amb el que comportà  de reducció important en els tipus d’interès. El rejoveniment de la piràmide demogràfica, que junt amb l’increment de la taxa d’ocupació portà a un increment del consum. La millora del finançament del sector públic, que va permetre  reduir l’endeutament en relació al PIB a percentatges relativament baixos i també la transformació de l’estructura productiva que va comportar millores de la productivitat. Però per altre banda, també es varen produir aspectes negatius, que el conferenciant va denominar els passius del període d’expansió, concretament l’excés d’inversió en el sector de la construcció, que ara haurem de pair, el que va comportat un excés en la ocupació en aquest sector (suposava el 20% del creixement de la ocupació). Baix nivell d’estalvi de les famílies que pugues ser dedicat a la inversió, per contra les famílies generen demanda de crèdit a partir del 2004. Entre el 1995 i el 2008 pràcticament es  va doblar la taxa d’endeutament familiar, assolint un nivell dels mes alts del mon. També hi havia un endeutament important en el sector de la construcció. Tot plegat fa que l’economia espanyola tingues que recórrer al crèdit europeu.

Tots aquests excessos en l’endeutament es varen poder fer degut a que la política monetària que s’aplicava a la zona de l’euro estava mes pensada per la situació econòmica de França i Alemanya, que varen tenir problemes relacionats amb la crisi de les empreses de telecomunicacions, que no pas amb la nostra situació, amb una taxa d’inflació relativament elevada i amb un creixement clarament per sobre de les nostres possibilitats. Tot plegat va portar al primer  component, cronològicament, de la crisi, la de la construcció. De fet l’any 2006, segons va explicar Oliver, el boom de la construcció va arribar al seu màxim,  120.000 habitatges, ( pensem que entre el 1975 i el 1995, s’havien construït anualment de mitjana 35.000 vivendes). Un segon aspecte, també  “local” de la crisi, va ser la baixada del nivell de confiança que va generar el debat electoral el setembre i l’octubre de 2007. Posteriorment es va produir una forta pujada dels preus dels aliments i dels preus del petroli, penalitzant el consum i les importacions i pel que fa a les exportacions es varen veure perjudicades per el fet de que  l’euro es va revalorar fortament respecte al dolar i finalment el juliol de 2008 el Banc Central europeu va pujar els tipus d’interès. A tot aixó si va ajuntar la crisi financera d’origen nord-americà, amb la fallida el setembre de 2008 de Leman Brothers. El resultat, porta a que el nivell de confiança tant empresarial com de les famílies estigui a mínims històrics.

Tot i això, el conferenciant, en la darrera part de la seva exposició, dedicada a les perspectives de futur, va donar alguna esperança, considerant en primer lloc que una part important de l’ajust necessari ja s’havia fet. Per exemple, en la reducció del sector de la construcció. Segons Oliver, la majoria de previsions son massa pessimistes a curt termini, però en canvi tampoc comparteix alguns optimismes a llarg termini, doncs com va dir, l’endeutament s’ha de pair. Una bona part de la sortida de la crisi, no depèn de nosaltres, donat que l’economia catalana està molt oberta i per tant afectada per la situació dels mercats internacionals. Si l’àrea de l’euro es recupera amb força, cosa que pot succeir a finals del 2009, ja que no tenen els problemes d’endeutament que tenim nosaltres, ens ajudarà a la nostra recuperació, però serà menor deguda als nostres majors excessos. 

Personalment destacaria de la conferencia del professor Oliver, la seva clara descripció de la situació pre-crisi, en la que com va dir, un comportament individual racional derivat del mercat financer europeu va portar a una irracionalitat col·lectiva, per tant aixó posa de manifest la mancança d’una actuació del sector públic com a regulador del sistema econòmic, segons Oliver, hauria estat necessària una política dirigida cap una major superàvit i menys deute en el sector públic. Desprès de la conferencia, impartida en una sala d’actes molt plena, es va produir un nodrit col·loqui, en el que varen participar mes d’una dotzena d’assistents,  interessats en els  diversos aspectes plantejats per el conferenciant, que va respondre abastament a les mateixes.

Josep Maria Carreras

Ponent d’Economia

Tots els resums i balanços de l’any converteixen la crisi en el tema estrella de les seves valoracions. Els mitjans de comunicació i la majoria d’opinadors la situen en el centre dels esdeveniments de 2008 i coincideixen a afirmar que ho continuarà sent durant 2009. I tots, pràcticament tots, són ben pessimistes.  N’hi ha per tant? És tan greu, la situació?

Per esbrinar-ho amb una mica de fonament, l’Ateneu ha organitzat un cicle de tres observatoris amb la presència d’algun dels més prestigiosos economistes del país. Els demanem que ens facin la seva diagnosi i que ens donin receptes per a la sortida del forat negre. Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada a la UB, ens parlarà de la situació a Catalunya, el 14 de gener. Alfredo Pastor, exsecretari d’Estat d’Economia amb el govern de Felipe González, farà l’anàlisi per a l’àmbit espanyol, el 28 de gener. I, finalment, Joaquim Muns, exdirector executiu del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, repassarà la situació internacional l’11 de febrer.

Els demanarem que ens aclareixin la situació i que facin una anàlisi realista i, si és possible, amb alguna recepta per trobar la porta de sortida a la crisi. Mentre esperem les seves conferències, però, què n’opineu? L’atur remuntarà quan es recuperi el consum, més aviat o més tard, i la falta de liquidesa de les entitats financeres trobarà un punt d’inflexió quan la intervenció dels Estats comenci a fer el seu efecte. I potser la crisi serà un esperó per a reordenar l’estructura econòmica espanyola, conduint-la cap els sectors productius, redimensionant el sector de la construcció, retornant per a Catalunya, amb més capacitat de recuperació, la situació de lideratge que mai no ha perdut del tot.

És justificada, tanta psicosi? Ens cal ser tan pessimistes? N’estem fent un gra massa?

Andreu Mas-Colell, economista de primera fila i exconseller de la Generalitat, ens il·lustrarà dilluns vinent (3 de novembre)  sobre la situació de la recerca a Catalunya. Ho farà en el marc d’una nova edició de l’Observatori Ateneu, i l’acompanyarà en la conversa Francesc Cabana, vicepresident segon, i home també de referència per al món de l’economia a Catalunya. La xerrada tindrà lloc, com sempre, a la Sala d’Actes, a partir de les 19,30 hores.

No és fàcil garantir pressupost per a totes les urgències i necessitats del país en temps de crisi i d’inevitables restriccions, però també sembla evident que invertir en recerca és una aposta segura si del que es tracta es de garantir un futur de qualitat per a les nostres industries i economia en general. Els grans dèficits acumulats en recerca al nostre país sembla, segons Mas-Colell, que comencen a tenir solució; tot fa creure que la situació en aquest sector ha millorat durant els darrers anys; i les previsions ens diuen que continuem, momentàniament, en aquest camí. Mas-Colell ens ho explicarà amb detall. Però segurament un dels dubtes a resoldre consisteix en verificar la capacitat de mantenir aquesta millora i aquest nou ritme de treball en la recerca en temps tan desgavellats com els actuals. Continuarà creixent la despesa en recerca a desgrat de la crisi?

La recerca en temps de crisi. Com ho veieu?